Can pixa i rellisca

Aquests dies, amb les incidències ferroviàries, he mirat la precipitació de pluja del mes de gener des de l’any 2000. La memòria em deia que gener és el mes més sec de l’any i ho he anat a comprovar. He vist que en el mes de gener hi ha llevantades en períodes anuals cada tres i sis anys, amb una mitjana de cinc. Les vam tenir el 2001, el 2005, el 2011, el 2017, el 2020 i el 2026. Però també es percep que la quantitat d’aquestes pluges de gener han anat augmentant en els dos últims episodis de 2020 i de 2026. S’observa que en els últims anys les llevantades que es produïen durant la tardor i la primavera són més febles, a vegades inexistents.

Hi ha una diferència substancial entre una llevantada de tardor o de primavera amb la del mes de gener: la intensitat. Així, si en una llevantada convencional les intensitats de pluja arriben a 20 i 40 l/m2.h, a la de gener aquesta és més reduïda, de l’ordre de 4 o 6 l/m2.h, degut a la menor energia del sol i del mar. Això té com a conseqüència que l’aigua de la pluja penetra més dins la terra, la saó que tant agraeixen els agricultors. El fet que els episodis de llevantada al mes de gener siguin més freqüents i amb més quantitat implica que la penetració als aqüífers sigui més elevada. I seguidament venen anys més secs, sense pluja a gener.

Aquest fenomen es deu a que el corrent Jet Stream, el vent que mou les borrasques per sobre de l’Atlàntic, s’ha tornat més ondulat. Això fa que, o bé ens quedem en una muntanya d’aire càlid i sec (l’anticicló de bloqueig) durant molt temps, o bé que se’ns tiri a sobre una vall d’aire fred que genera borrasques mediterrànies explosives. Encara que sigui a l’hivern, el mar està més calent que fa 30 anys, fent que aquesta calor extra actuï com a energia atmosfèrica i que plogui més que abans.

Si ara mirem com circula l’aigua de la pluja a terra veurem que la que penetra al subsòl és igual a la precipitació menys l’escorrentia superficial i menys l’evapotranspiració real. Al mes de gener l’evapotranspiració és gairebé zero pel fred, i l’escorrentia té valors baixos per la baixa intensitat, fent que els torrents i rius no pugin excessivament, com ho fa amb els ruixats de tardor i primavera. A partir d’aquí, la penetració al subsòl depèn del coeficient de permeabilitat del terra. Un terreny de grava, com el d’aportació dels rius, les graves que es posen en els murs per drenar, o el material de balast que es posa sota les vies, té un valor de conductivitat hidràulica molt alt, fins a 10 m/dia. Però en un sòl real, barreja de sorra, llim i argila, el valor de la conductivitat pot ser d’1 cm/dia.

Per tant no és igual un terreny al Maresme, amb sauló, on la profunditat de penetració d’aigua pot ser de 50 cm per dia, que a la Bisbal on, amb les argiles, penetra pocs centímetres i l’aigua es desplaça cap al Daró en poc temps.

L’efecte de la pluja a gener, doncs, és diferent segons el tipus de terreny on caigui. Si és molt porós, la pluja penetra ràpidament en els primers metres de terra, fent que el mur o el talús pesi més i tingui més problemes que no pas en llocs on el terreny és més impermeable. A més, en el cas de terrenys més porosos l’aigua va omplint els microforats, disminuint la fricció dels grans de terra entre ells, fent que es comporti com un llit fluid, amb molta facilitat per lliscar.

Si ara ho apliquem a la xarxa de ferrocarril, trobarem casos de tot. A Gelida en teoria el terreny és impermeable, però va caure un mur. Possiblement l’aigua va entrar per una esquerda entre l’autopista i el mur, sense que aquest tingués drenatge. Els altres llocs són els marges que cauen, per la penetració de l’aigua a l’interior.

Podem pensar el manteniment per resoldre aquests problemes? Segur que sí. En primer lloc cal fer els talussos amb menys pendent, cosa que no sempre és possible, sobretot on la via passa en trinxera. Però també es pot impermeabilitzar la part superior del talús amb terra argila o margues i posar una canal que reculli l’aigua exterior que li arriba, si és el cas. Els murs cal drenar-los tots, cosa que pot significar un treball intens on no s’ha fet. També hi ha la possibilitat de col·locar sensors d’humitat de forma que, a partir d’una humitat del 35 0 40%, indiqui que el terreny és proper a la saturació d’aigua. I, per descomptat, cal fer servir el sentit comú, per exemple tallant els arbres que estan a 10 m de la via.

Les conclusions: La primera és que la inversió en la xarxa ha de ser molt més important, omplint el forat de 13.000 milions en 10 anys, deixats d’invertir des del 2000. La segona és que el canvi del clima implica adaptació en la concepció dels projectes, en l’execució i en el manteniment, accions que ara havien perdut rigor. La tercera és que és essencial adaptar el territori a pluges contínues de gener amb elevada penetració. També és bo posar sensors per ajudar a conèixer el perill, tal com fan els forestals amb el risc de foc quan mesuren la humitat dels vegetals.

Tot plegat és un canvi de paradigma, de veure que el que és important és no anar a salt de mata, sinó implementar mètodes i protocols per resoldre una situació podrida per anys de tractar el tren com la parenta pobre de la mobilitat, quan ara esdevé la peça clau, tant amb les persones com amb les mercaderies.

Recordem el fenomen: quan l’aigua emplena els porus de la terra, els seus grans deixen de tenir fricció entre ells, perden força i cohesió, i comencen a fluir. Per això, és ben cert que, quan pixa, rellisca, que va dir el jove de Banyoles que es va fer viral per les seves declaracions al telenotícies. Mai més ben trobat.