La informació promociona la desinformació

La profunda preocupació per la difusió accelerada de les mentides ha arribat al punt que la informació promociona la desinformació. Els mitjans de comunicació racionals, entesos com aquelles capçaleres que mantenen un percentatge de veracitat acceptable, consagren un espai creixent a denunciar la difusió de mentides. Amb bona voluntat, els acompanya la vana pretensió que aixecar el vel desactiva la martingala.

Malauradament, també s’hi pot fer una interpretació malèvola: que els tradicionals legacy media, despatxats per Trump amb un aire fúnebre, airegen les falsedats per contagiar-se’n deliberadament, sabent el seu poder seductor. Fins i tot per als éssers humans afectats d’erudició, «Marcians al veïnat» és més atractiu que «Baixen els tipus d’interès». L’irreprotxable Bertolt Brecht amagava novel·les policíaques barates a l’interior de feixucs volums filosòfics que, en teoria, estava devorant. El safareig fascinava un alumne de Harvard anomenat John F. Kennedy.

Si es prescriu l’allunyament higiènic de les fonts de desinformació, aquest mandat profilàctic abasta també els reculls de mentides que colonitzen, cada cop amb més freqüència, les pàgines serioses, amb el pretext de denunciar el frau. D’aquesta manera, la informació es concentra exclusivament a combatre les especulacions infundades, en lloc d’investigar críticament què ha passat.

Desmentir una mentida no només és més barat que esbrinar la veritat, sinó que també és inútil.

No només per casualitat, la desinformació protegeix les falsedats que l’autoritat difon com a inexpugnables, en tant que nascudes dels experts. La concentració en el fet grotesc filtra l’estratagema sibil·lina; els exercicis de superioritat moral respecte dels mentiders que actuen amb estrèpit han suplantat la investigació crítica i diligent. Cap mentida emanada d’una granja de Sant Petersburg no pot igualar, en poder lesiu, una falsedat governamental, per citar dos fenòmens de freqüència comparable.

Els croats del desemmascarament de les notícies falses obliden la capacitat procreadora de l’entropia, la fletxa del caos. En la seva versió més juganera, la lluita desigual contra la mentida queda sintetitzada per la Llei de Brandolini, o Principi d’Asimetria de l’Estupidesa. D’acord amb la seva formulació canònica, «cal molta més energia per refutar una imbecil·litat que per produir-la». El corol·lari no només estableix que el planeta s’està inundant de detritus informatius mai neutralitzats, sinó que aquest propòsit seria contraproduent perquè empitjoraria la situació de partida. La Llei de Brandolini és una variant de l’Efecte Streisand, en la qual els esforços per desmentir amb contundència una informació errònia ajuden a multiplicar-ne la difusió. S’eixampla la taca o la ferida, un dels principis elementals que descobreix qualsevol periodista. L’agreujant de la desinformació propagada sota aparença d’informació consisteix que les peces aparentment benèfiques es publiquen deliberadament. De fet, encomanar a un professional que desmunti, al seu pas, les mentides trivials és un procediment per neutralitzar-lo, documentat des del Watergate.

Sense anar més lluny d’aquests dies, un govern incapacitat per generar una informació solvent sobre un desastre sense autolesionar-se recorre a la posició avantatjosa de tallar de soca-rel qualsevol hipòtesi titllant-la de desinformació. En bona lògica, la incapacitat d’aportar una explicació plausible de la tragèdia hauria de comportar la destitució immediata dels dirigents fallits. En realitat, s’utilitza el silenci institucional per afermar al càrrec els presumptes responsables, mentre es desprestigia aquells que insisteixen a perseguir, emmanillats, unes engrunes de realitat. Novament, el risc de la desinformació fa invulnerable la principal fàbrica de mentides, sempre domiciliada als centres de poder.

Una veritat endarrerida és pitjor que una mentida, a més d’un intent d’infantilitzar l’audiència. Portat a l’extrem, el risc d’equivocar-se suprimiria qualsevol temptativa d’expressar-se. On ha quedat la imatge del periodisme com «el primer esborrany de la història», «la veritat al galop» i tota aquella fanfàrria romàntica? Avui, «dos més dos» ha de passar per força per la finestreta del departament de comunicació del ministeri o de la institució financera. Altrament, l’audàcia quedaria al caire de la sanció penal. Encara més greu: incorreria en desinformació.

Malgrat la llei de probabilitats i la navalla d’Occam, ja no es pot precisar si el cadàver va rebre les punyalades abans o després de morir. La inquietud inhibidora conseqüent solidifica una audiència en què els governs no s’haurien de centrar en els desinformats, sinó en els qui no saben a què atenir-se davant la magnitud de l’encobriment. La millor manera de derrotar les mentides consisteix a no escoltar-les; la màgia inherent al periodisme resideix, segons l’insubstituïble Eugenio Scalfari, a crear els seus propis personatges endinsant-se en la vida dels altres. Amb la dialèctica de les xarxes socials, els éssers humans estan més preocupats pel que es diu d’ells que no pas pel que diuen ells. És la forma més moderna d’esclavitud.