La memòria que torna a casa

El seu nom, Faustino Molina Velázquez. Arribat a Figueres des d’Àvila, a la capital de l’Alt Empordà va formar una família i va fer arrels. La seva professió el situava a la frontera: era un carrabiner destinat a la Jonquera. Quan va arribar la Guerra Civil, com a tants altres, la història li va passar per sobre.

Amb la caiguda de la República el 1939, Faustino va travessar cap a França juntament amb milers de compatriotes. No era una fugida heroica, sinó una retirada a peu, amb fred, por i la intuïció que el món conegut s’havia acabat per sempre. A França va ser internat al camp de concentració de Sepfonds.

Però la història encara tenia un gir més fosc. Després de l’ocupació, el 27 de gener de 1941, va ser deportat per les autoritats nazis al camp de concentració de Mauthausen, a Àustria. Allà va rebre el número de presoner 6.440. Mauthausen era una fàbrica de mort. L’infern a la terra. Treball a les pedreres, fam crònica, humiliació sistemàtica. Quan ja no va ser útil per treballar, va ser traslladat al castell de Hartheim, un dels centres del programa nazi d’assassinat en massa anomenat Aktion T4. El 28 de desembre de 1941 va ser assassinat.

La paraula alemanya Stolperstein significa «pedra que fa ensopegar». És el nom que l’artista Gunter Demnig va donar a aquests petits cubs de ciment de deu centímetres, amb una placa de llautó a la part superior, que es col·loquen al terra de les ciutats europees per recordar les persones deportades i assassinades pel nazisme. No són als cementiris, sinó al carrer, allà on passa la vida. La idea és senzilla i poderosa: que el vianant ensopegui, no amb el peu, sinó amb la consciència.

Amb motiu del Dia Oficial de la Memòria de l’Holocaust i la Prevenció dels Crims contra la Humanitat, celebrat aquesta setmana (27 de gener), l’Ajuntament de Figueres va col·locar la Stolperstein de Faustino Molina Velázquez als Jardins Enric Morera. L’acte completava la instal·lació de dotze d’aquestes pedres a la ciutat. A Girona n’hi ha setze; a Salt, set; i, en el conjunt de la província, més d’una cinquantena. Una xarxa discreta en memòria de veïns de les comarques gironines repartida per les voreres.

Les pedres recorden tants catalans que es van enfrontar a l’exili i van patir l’horror de l’Holocaust. Recorda que la història de la guerra i la persecució no és només un número, i, d’alguna manera, els torna a casa. Que necessari és, en aquest nostre temps d’ansietat bèl·lica, ensopegar amb la nostra pròpia història i consciència.