Plou a Madrid, plou a Espanya

Acostumo a recordar una anècdota protagonitzada un dia de pluja per Iñaki Gabilondo, molts anys líder dels matins radiofònics a la SER, quan un dels seus tertulians-veient l’aigua com queia darrere les finestres de l’estudi al número 32 de la Gran Via madrilenya- qualificava la jornada com trista i melancòlica. Llavors Gabilondo, guipuscoà, es revoltava per aquesta opinió centralista, ja que evidentment a Madrid podia ploure a bots i barrals però també lluir el sol a Sevilla o a Tarragona. «Llueve en Madrid, por tanto llueve en España» ironitzava. De dites i refranys sobre el temps n’hi ha molts i a més enginyosos. Hi ha una expressió italiana atribuïda al poeta italià Carducci, quan es va trobar sense paraigua davant una sobtada tempesta: «Piove!, porco governo!». No cal traducció per entendre que atribuïa al govern tots els mals del país.

Atès el que ha plogut a tot arreu a les darreres setmanes ara no ens caldria l’observació de Gabilondo. Ahir al matí el meteoròleg dels caps de setmana de RAC1, l’Abel Queralt de Puigcerdà, era interpel·lat respecte a les afirmacions del ministre Óscar Puente afirmant que part del desastre de Rodalies -que ell mateix qualificava d’habitual- era degut a unes pluges mai vistes en els darrers 75 anys. L’Abel agafava com a exemple la ciutat de Girona on entre els mesos de desembre del 2025 i el gener d’enguany han plogut 450 litres per metre quadrat. Si ens referim només a aquests mesos, i no a la resta de l’any per comparar, és cert que el període esmentat pel ministre ha estat el segon més plujós des que disposem de dades científiques. Però hi ha altres mesos terribles a Girona com els 650 litres de l’octubre de 1965 o els 500 del febrer del 82. Els episodis no són nous i es van repetint en el decurs del temps.

M’ha agafat fora de Girona el creixement del cabal de l’Onyar i del Ter d’aquest gener i, per tant, l’oportunitat de gaudir d’aquest espectacle amb prudència i respecte per qui ho pateix. Hauríem tingut greus destrosses si el Ter no fos un riu regulat, com és el cas des que als anys seixanta s’aixecaren els pantans de Sau i sobretot Susqueda, mítica amenaça per a la ciutat recreada per una novel·la de l’amic Miquel Fañanàs qui ficcionava un hipotètic enfonsament. Fins i tot circulava durant la construcció un planell apòcrif amb les alçades que assoliria l’aigua a diferents carrers de la ciutat. Abans que Susqueda entrés en funcionament, quan hi havia un temporal de pluges el riu Ter, ja a Girona frenava el normal aiguabarreig amb l’Onyar i aquest darrer anava pujant fins a inundar el Barri Vell.

Quan hi va haver la borrasca Gloria el gener de 2020, això hauria pogut passar. Susqueda estava a dues parts de la seva capacitat i els pronòstics meteorològics no contemplaven la dimensió de la pluja que cauria fins a omplir-lo. Les autoritats havien prioritzat preservar les reserves de Susqueda i posteriorment caldria desembassar-lo urgentment per raons de seguretat. Aquest cabal descontrolat va portar, per exemple, al fet que les instal·lacions del GEiEG a Sant Ponç quedessin totalment inundades i la maquinària feta malbé. El Ter baixava tan fort que per poc no desborda les motes existents als pobles riberencs. Dies després faria el camí de Torroella fins a la desembocadura del Ter i moltes restes arrossegades pel riu estaven penjades entre les branques d’un arbre un parell de metres per sobre del meu cap. Aquesta experiència va fer que enguany les coses s’hagin fet millor. Es va desembossar Susqueda a temps, per primer cop des del Gloria, estalviant riscos i després les posteriors pluges deixaren novament el pantà ple de gom a gom.

Segons el Meteocat, l’estació de les comarques gironines que més aigua recull és la de Sant Pau de Segúries, la segona a Catalunya darrere el Pont de Suert. Sant Pau és el nostre Grazalema, el punt de la península més plujós des que hi ha mesuraments. Hi he estat sovint quan per feina anava molt a la província de Cadis. És un dels anomenats pobles blancs, preciosos, a la carretera d’Arcos de la Frontera fins a Ronda com Ubrique, El Bosque o Zahara de la Sierra. S’hi han rodat molts anuncis de cotxes. Al port de muntanya abans d’arribar al poble creues un congost on hi ha un cartell assenyalant aquesta estadística. Si atures el cotxe un moment et sols trobar entre núvols i quedes ben moll per una orografia que explica com qualsevol borrasca hi queda empresonat. Després baixes fins al poble i pots fer el vermut amb el seu conegut formatge Poyoyo i el magnífic vi de la comarca. Els ho recomano.

Subscriu-te per seguir llegint