Amb diners jo faig sempre el que vull

Les passades festes de Nadal vaig tenir un pic d’ansietat segons abans d’entrar en un gran centre comercial. Tot va passar quan jo i cent persones més travessàvem un pas de vianants. Ara a la dreta, ara ens aturem i ara continuem recte. Totes atapeïdes, caminant al mateix ritme i amb un objectiu compartit: comprar. Quedaven poques hores per desembolicar els regals i ens faltava un llibre, un cinturó o ves a saber què. Tant se valia què fos, tant se valia que qui l’havia de rebre ja tingués de tot i ens ho hagués repetit mil vegades: que més endavant, i durant les rebaixes, trobaríem alguna cosa. Calia consumir i gastar els diners que, tant de bo, dediquéssim a menesters més lloables com, per exemple, estalviar. Els bitllets i el consumisme manen.

Al Fòrum de Davos, Elon Musk va proposar que Espanya acollís una macroplanta de plaques fotovoltaiques per generar tota l’electricitat que necessita Europa. El seu enfocament era estratègic i utilitarista. Excloïa el paisatge, els hàbitats, la fauna i la flora. Passava per alt l’existència de pobles, d’habitants, d’arquitectura, d’història i proposava un plantejament digne del Monopoly. Musk considera que el planeta Terra (i també l’espai) són terrenys a conquerir, explotar i on fer negoci. Caigui qui caigui. El mercantilisme és el rellevant per damunt del bé i del mal. La seva filosofia i modus vivendi és centrada en els diners. I, malgrat tot, mig món l’admira.

En l’àmbit del futbol professional es permeten conductes força reprovables. Ni Vinicius ni Lamine Yamal destaquen per la seva bona educació, per la seva aportació a la pau mundial o pel seu respecte cap al gènere humà i, tanmateix, molts joves (i no tan joves) continuen idolatrant-los. Segur que és per la seva manera de córrer darrere d’una pilota, però també per la seva capacitat de fer diners. Sento dos nois parlant dels més de quinze milions que guanya Yamal i justificant la seva supèrbia i que vagi tan cregut amb un «ell s’ho pot permetre. Si tingués els seus calés, m’hauries de veure». Caram.

Mencionar «pau» al costat de Donald Trump podria considerar-se un oxímoron, però el president nord-americà ha constituït la seva pròpia ONU i ha convidat alguns països a adherir-s’hi, amb la premissa de pagar 1.000 milions d’euros. La idea és restablir l’estabilitat i garantir la concòrdia en àrees de conflicte. Per començar, a Gaza. Durant el Fòrum de Davos, Donald va afirmar ser un promotor immobiliari que valora la ubicació de les seves propietats i, reconeguem-ho, la de la franja és extraordinària per construir-hi diversos ressorts. Allà hi ha negoci; a Veneçuela també, i a Groenlàndia ni t’explico. Qui paga, mana. Fer riquesa és una cosa divina i les vides humanes i les sobiranies territorials són mals necessaris.

Tant se val que un youtuber digui ximpleries. El que importa és que tingui seguidors i, per tant, patrocinadors que li fan ingressar pasta llarga. Creiem que una cançó és bona perquè té descàrregues a dojo. Pensem que anar ben vestit i tenir estil implica pagar 500 euros per unes vambes esportives i els nostres gustos cinèfils o musicals acaben modelant-se en funció dels diners invertits en la seva promoció. Queda enrere la llibertat de tenir un criteri propi. Un que no es fonamenti només en allò material, sinó en valors com la bondat, la justícia o l’ètica.