Cineclub Adler, Lloret de Mar

No és el més habitual anar al cinema i compartir sala amb cent o més espectadors. Potser si hi anés més assíduament no m’hauria sorprès tant una situació com la viscuda. És el que em va passar al Teatre de Lloret el dia que vaig anar a veure una de les pel·lícules del moment: Los domingos. L’aforament feia goig i la pel·lícula no va decebre ni va deixar indiferent gairebé ningú d’un públic, silenciós i respectuós, que no feia remors estranyes menjant crispetes!

L’associació cultural Cineclub Adler està documentada com a entitat des del 2017. És el que he pogut esbrinar cercant a la xarxa, tot i que l’activitat cinematogràfica no comercial (cineclub, cinefòrum...) a Lloret té un llarg recorregut. Potser sigui, però, durant aquesta última dècada que amb l’aixopluc del Teatre Municipal i els suports de l’Ajuntament i de Filmoxarxa ha agafat força embranzida. Un impuls que no és aliè a la cura i sensibilitat que tenen els responsables de la selecció de les pel·lícules que es projecten. Entre les sis escollides per aquest primer trimestre, l’esmentada Los domingos que, tot i haver guanyat la Conxa d’Or, haver arrasat en els recents premis Feroz i estar molt ben posicionada per obtenir uns quants premis Goya, havia esdevingut gairebé impossible trobar-la en una sala comercial. I encara dues cintes més: Un simple accident i La veu de la Hind són finalistes als Oscar a millor pel·lícula estrangera. Quan les van programar, la gent de Cineclub Adler ho desconeixien. Un fet que referma com els seus criteris de selecció s’ajusten plenament al seu ideari: «prioritzar cinema d’autor, de qualitat i preferentment en versió original». Bravo i felicitacions per la gent del Cineclub Adler ! I l’enhorabona a tots els cinèfils selvatans que, en major o menor mesura disposem d’una segona oportunitat per veure propostes d’aquelles que en la seva estrena resten només quatre dies a les sales comercials o que, a vegades, ni hi arriben.

Com a anècdota els explicaré que el nom del cineclub lloretenc és un homenatge al Dr. Ernest Adler, un odontòleg d’origen txec que va arrelar professionalment i humanament a Lloret. Tant, que va ser honorat amb el reconeixement de Fill Adoptiu de la Vila. Treballador i innovador empedreït, va impulsar el que es van denominar «teràpies neurals». En essència, establir una relació directa entre les dents, el sistema nerviós i els òrgans del cos. Un dels seus lemes més coneguts fou: «no tractem dents, tractem persones». Esportista i artista polifacètic, va idear un curiós circuit per esquiar sobre branques i fulles de pi. De la unió de dos altres grans hobbies- cinema i pesca submarina- en va sorgir una càmera submarina pionera.

Encara una pinzellada a propòsit de Los domingos. La història sobre el despertar i l’evolució d’una vocació religiosa en una jove de disset anys podria semblar una bombolla, un «conte xino», una distopia en la manera com vivim i els valors que imperen en el dia a dia de la nostra societat. Res d’això; Los domingos és una pel·lícula que no alliçona, que no pren partit, que en molts moments emociona, que en d’altres fa pensar i que, sobretot i també, aplega un reguitzell d’interpretacions de nivell remarcable.