Lluny dels objectius per al 2030

Com se sap, els Objectius de Desenvolupament Sostenible (ODS) són un conjunt de 17 objectius globals adoptats per les Nacions Unides per abordar els desafiaments més urgents del món, amb l’horitzó del 2030. Tenen la novetat de barrejar qüestions econòmiques i de sostenibilitat, com dos eixos inseparables per a determinar el nostre futur.

Els ODS van ser aprovats el 25 de setembre de 2015 per l’Assemblea General de les Nacions Unides com a part de l’Agenda 2030 per al Desenvolupament Sostenible. Aquests objectius aborden qüestions com la pobresa, la desigualtat, el canvi climàtic, la degradació ambiental, la pau i la justícia. Cada objectiu inclou metes específiques que s’han de complir per aconseguir un desenvolupament sostenible i equitatiu.

Són quelcom més que una insígnia molt acolorida que alguns polítics llueixen a la solapa de la seva jaqueta i que, a més, són objecte de mofa pels partits d’extrema dreta, que al nostre país es concreta en eliminar qualsevol ajut pressupostari per avançar en aquest camí com si fer un món més just i habitable fos una dèria equivocada de l’esquerra.

Sembla interessant, a quatre anys de la data límit, preguntar-nos quin és el grau d’acompliment que s’ha aconseguit. Aparentment, el balanç necessàriament ha de ser pessimista: amb la guerra oberta a Ucraïna, el que està passant encara a Gaza, l’imperialisme desmesurat de Trump o la dada que existeixen 56 conflictes bèl·lics actius al món, parlar de pau o de justícia és senzillament ridícul. Si girem la mirada cap el canvi climàtic, tampoc la situació millora amb el creixement global de les emissions de CO2, en lloc de la seva reducció, i el discurs negacionista de la ultradreta que s’escampa arreu. Si afegim que 830 milions de persones viuen en condicions de pobresa extrema, és força evident que estem molt lluny de la seva erradicació.

La nostra societat té una tendència evident a voler transformar qüestions complexes en un simple número, com per exemple la classificació Michelin dels restaurants o el rànquing en qualsevol esport, tot enfocat a determinar qui és el millor de manera suposadament objectiva. En termes de sostenibilitat sempre és d’aplicació aquella dita que «el que no són comptes són contes». Si es considera que per mesurar el grau d’acompliment dels ODS es fan servir 234 indicadors, ha de ser relativament senzill establir quan camí ens queda per recórrer d’aquí a l’any 2030.

L’any 2025 marcà el desè aniversari de l’adopció dels Objectius de Desenvolupament Sostenible (ODS) i el mes de juny es va publicar el 10è Informe de Desenvolupament Sostenible. És un document de quasi 500 pàgines, molt interessant, que us convido a tafanejar i també tots els indicadors de l’Agenda 2030 que l’Institut Nacional d’Estadística té penjats a la seva web.

L’informe és força decebedor: a quatre anys d’arribar al límit temporal, només el 17% de les metes dels ODS estan en camí de complir-se per al 2030. Aquest informe analitza el progrés de 193 països i queda palesa la gran diferència entre ells: mentre que Finlàndia (el més compromès) està a un 87% d’assolir la totalitat dels objectius, Sudan del Sud arriba a complir només un 41,6%. Aquest llistat és estatal, i Espanya ocupa el lloc 14 amb un 81%. L’informe conclou que el compromís polític és insuficient, que països europeus continuen liderant l’índex dels ODS (Estats Unitats només compleix un 75%) i que cal una arquitectura financera adequada per assolir els objectius.

A escala estatal els millors resultats s’obtenen en salut i benestar, igualtat de gènere, aigua neta i sanejament, treball decent i creixement econòmic i ciutats i comunitats sostenibles. En canvi, els pitjors giren entorn de la producció i consum responsables, l’acció pel clima, la vida submarina, la vida d’ecosistemes terrestres i les aliances per a aconseguir els objectius. És a dir, en un conjunt força acceptable, estem ben posicionats en tot allò que es relaciona amb drets fonamentals i l’economia i, en canvi, el nostre compromís per la sostenibilitat està força estancat. Penso que és una imatge fidel d’on estem i ens hauria de fer reflexionar cap on dirigir els esforços.

Soc conscient que és un article dens i farcit de números, però dues conclusions són clares: estem lluny d’assolir els objectius de desenvolupament sostenible i aquest camí ha creat una nova desigualtat entre països pobres i rics. I per acabar d’adobar-ho, alguns discursos polítics de pes són contraris a aquest compromís. No anem bé.

I si s’arriba a l’any 2030 sense haver complert els ODS? Cap problema: en faran de nous, a més llarg termini. La típica jugada del futbol de mala qualitat: puntada de peu i pilota amunt!