Morir d’èxit

He viscut quatre anys a Roma i hi he tornat sovint. En conec els racons. Hi hem passat tres dies amb la família. El meu fill i la seva promesa han tingut cura de la compra de tiquets per visitar segons quins llocs a una hora senyalada. Colosseu i Fòrum (ella 2 € per menys de 25 anys, els altres 18 €) a 2/4 de 3 del dia 31-XII; Museus Vaticans a les 10 h del dia 30, amb guia italiana perquè ja no van trobar guia espanyola (ells dos 28 € cadascun i nosaltres, per l’edat, 40 € cadascun); Basílica de Sant Pere, a la una del migdia (nosaltres 7 € cadascun per la basílica) i ells hi han afegit el tiquet per pujar a la cúpula (22 € cadascun). Anar al Vaticà no és barat.

Roma estava plena de turistes. Ja em va escamar la visita a Santa Maria la Major que vam fer el 29. Tota la banda del darrere estava amb tanques per no deixar-hi entrar ningú. Prima la seguretat. A la façana del davant, hi havia cua per passar una cabina o arc de seguretat. Érem centenars de persones, però la cua era fluida. Per a mi, que havia entrat moltes vegades sol a la basílica, era una sorpresa. I ho va tornar a ser un cop dins. Havies de tornar a fer un quart d’hora de cua per visitar la tomba del papa Francesc.

Després vam anar a Santa Maria dels Àngels, que guarda tot d’enigmes astrològics, al costat de les termes de Dioclecià. (Poca gent.) També poca a Santa Maria de la Victòria, on hi ha l’estàtua única de L’èxtasi de Santa Teresa, de Bernini. Per què som tan gregaris? La Fontana de Trevi, en canvi, era un cafarnaüm, que diria Josep Pla. Un caos. Cua d’una hora almenys per baixar-hi i llençar la moneda. De la PUG i els Sants Apòstols, pel Corso, anem a reposar una mica a la Galeria Alberto Sordi. Tot seguit, travessem la piazza Colonna, on hi ha el Palau Chigi del cap de govern, i Montecitorio, el Parlament. Volem dinar a l’Osteria di Fortunata (n’hi ha tres a Roma), on cuinen uns carbonara únics, prop del Pànteon. Nou caos de gent. Per entrar dins el Pànteon, amb una cua enorme, calen cops de colze per posar-s’hi. Tots quatre hem estat dins i ho deixem córrer. Dinar allà? Impossible. (Hi ha una cua per entrar a l’Osteria d’almenys una hora.) Per Madama, el palau del Senat, anem a Piazza Navona. Dinem a la Nova Piazzeta, prop de Piazza dei Massimi, on havia viscut. Navona és un lloc d’encontre i està ple, com sempre, amb parades nadalenques. A Santa Agnese exposen un Caravaggio i un Rubens. Nova cua. Anirem a Piazza del Popolo per l’Ara Pacis i el Mausoleu d’August. A Santa Maria, n’hi ha dos, de Caravaggios singulars: Conversió de Pau i Crucifixió de Pere. Reposem un xic i anem a Piazza Spagna, de nou curulla d’una gentada enorme que en prou feines et deixa pujar a Trinità dei Monti o baixar a Via Condotti. Roma, amb tants turistes, està morint d’èxit, com li comença a passar a Barcelona.

Però la cirereta de tot seria l’endemà, al Vaticà. Poc després de les 9 érem al Viale Vaticano, a l’entrada als Museus Vaticans. Ens trobem amb una cua de milers de persones. Honradament ens diuen que els que tenim tiquet podem passar per un passadís a la dreta. Ho fem. Passem un parell d’arcs de seguretat. Una vigilant té compassió de mi (vaig amb bastó per una lumbàlgia) i ens fa passar més endavant. Abans de 3/4 de 10 som dins. Les taquilles són un nou caos. Sort que portem el tiquet. Anem als lavabos i a buscar la guia. Però..., quan entraran les persones que hem trobat a l’inici? Em diuen que, si entren, si poden comprar bitllet, a les 3 o a les 4. I això, a més d’antievangèlic, és cruel.

Farem un periple museístic suficient. La guia, preveient que a la Sixtina, on acaba la visita, serà impossible de fer, ens l’explica fil per randa en una gran pantalla informàtica. Cortile della Pigna, estances pioclementines. Tot és ple a vessar. Fer fotos a l’Apol·ló de Belvedere, al cèlebre Tors o al Laocont, és una aventura. Però anem fent, sala per sala, passadís per passadís, fins a les Estances de Rafael, on m’adono de la publicitat que representaven les pintures al seu temps. Victòria del pont Milvi amb la creu (n’hauríem de parlar), bateig de Constantí pel papa Silvestre (que mai no va existir), donació de Constantí a l’Església (una fake)...

De la Sixtina, millor no parlar-ne. Un mercat de Calaf on tothom mira de fer fotos d’estranquis i els pocs guàrdies que hi ha en tenen un bull. En sortim per arribar a la una a la basílica. La cua és a la columnata. Milers de persones. Mostrem les entrades. «Bah!» Els vigilants se’n foten. Ens diuen de fer cua a la banda de la dreta des de la Porta de Santa Anna. Cinc-cents metres enllà. Ho fem. Res. Tothom està aturat. Em diuen que la basílica està plena. (Overbooking venent entrades a 7 i 22 €?) A les dues som on érem. Les cues (al costat hi ha la de la gent sense bitllet) no s’havien mogut ni una passa. A quarts de 3 el meu fill diu que, si a les 3 no ens hem mogut, ho haurem de deixar córrer. Molta gent se’n va més que indignada. Parlo italià i uns pelegrins passen demanant pas. Els segueixo. Si algú protesta penso dir «È una urgenza impellente». Ens colem davant de centenars de persones i arribem a la Porta Angèlica. Nova aturada. Passa un capellà amb un grup de gent. «Permesso». Ensenyo el bastó i dic: «E noi?» Em diu que el segueixi. Ho fem. Ens porta fins a un carabinere que talla el pas o deixa passar la gent a les cabines de seguretat. Només estan obertes tres cabines de la vintena que hi ha. Discuteixo amb el policia. Li demano que vingui un seu superior. Li dic que allò és indigne que passi al Vaticà. «Purtroppo è così». «Loro lo vogliano così». Entrem a quarts de 4 a la basílica. Nova sorpresa. Tota la nau central amb els seients està vallada. Ni un seient per reposar. Has de donar la volta per la nau lateral dreta, on hi ha la Pietà, fins al transsepte i tornar a baixar per la lateral esquerra. L’estàtua de bronze de sant Pere del segle XVI també està fora de l’abast dels fidels: ja no li pots anar a besar el peu. Avui el Vaticà, en comptes d’acollir, rebutja i escup la gent. S’ha venut al diner i a la seguretat l’esperit del pelegrí. I no s’adona que s’està morint...