La pulsió de la por

Davant l’abisme, una por que són moltes ens empeny a fer un pas endavant. Caurem i en aquesta fatídica caiguda s’estamparan tants drets llargament lluitats i guanyats. S’esfondrarà el benestar assolit (sempre insuficient, però indubtablement notable). I perdrem la humanitat. Aquesta que ens permet mirar-nos als ulls i reconèixer-nos. Aquesta que nega la violència com a principal llenguatge comú. Aquesta que ens impedeix convertir-nos en feristeles al servei dels depredadors.

Vox, entre el blanqueig del franquisme i l’atac a les «elits europees», ens anuncia que la immigració se’ns menjarà, que només porta inseguretat i saqueja les nostres arques. Un discurs tan fals com fàcil. El missatge es cola pels porus de la insatisfacció. Alimenta la por, provoca la nostàlgia d’un passat millor que mai va existir, paralitza l’esperança en el futur i excita l’odi. Als immigrants, sí. Però també als que defensen la convivència. Desposseïts de principis ètics i instal·lats en un individualisme rampant, s’esquerda la confiança en el públic. La ultradreta només es recolza en els treballadors i utilitza la democràcia per arribar al poder. Quan ho aconsegueix, serveix els interessos dels rics i lamina l’Estat de dret. Ho permetrem?

La bastida de suport de Pedro Sánchez està devorada pel corc. Només hi ha un element que el sosté: la por de la ultradreta. Però el missatge cada vegada és més eixut i instrumentalista, fins i tot agressiu. Quan el socialista Eduardo Madina va donar per «acabada» la legislatura de Sánchez, l’inefable ministre Óscar Puente va respondre amb la ràbia del que es troba assetjat: «El que estàs acabat ets tu. Des de fa molt temps. Ara passeges el teu rancor per les tertúlies radiofòniques. Ai tu, que et creies l’esperança blanca del socialisme espanyol i has acabat de comentarista, però sense canal propi». Què hi ha després de Sánchez? Si la resposta és res, només queda l’abisme.

El PP, dominat per la por de ser descavalcat per Vox, cedeix a les seves exigències i exacerba el discurs i les formes. Allà hi ha Albiol i el seu pornogràfic desallotjament de l’antic institut B9 just abans d’un intens episodi de pluges.

I a l’esquerra dels socialistes? Pablo Iglesias adverteix el PSOE que morirà si dona suport al PP perquè Vox no arribi al govern. De necrològiques en sap molt, Iglesias, va acabar amb la confiança de molts i la seva aposta per la «radicalitat» sona a autopreservació i a demonització de Sumar. Si els interessos partidistes enceguen el sentit del bé comú, l’esquerra no serveix de res, absolutament de res. Només una reorganització de l’espai progressista, des de la generositat i la responsabilitat, pot aportar un indici d’esperança.

La por domina el debat polític. Únicament un pacte per la democràcia i els seus principis bàsics pot salvar-nos. Impossible? Més increïble és caure a l’abisme per haver-nos escamotejat els agafadors.