Canvis demogràfics que s’allunyen dels tòpics

Avui a Catalunya hi viuen al voltant de 8.200.000 persones. És difícil saber la xifra exacta en el moment que publico aquest article, però aquesta és la xifra amb la qual es tancarà el padró a principis del 2026. En els darrers quatre anys, el creixement demogràfic del país ha estat molt intens. Des de la pandèmia, de la que ahir es va celebrar sis anys des del primer pas a Catalunya, la població ha crescut en 600.000 persones. Un increment de 100.000 persones anuals. Cap altre país té una intensitat similar dins de la Unió Europea, i molt pocs països, si mirem la resta del món.

Tot i aquest creixement recent, el veritable canvi demogràfic a Catalunya es va produir durant la primera dècada de l’any dos mil. Durant aquests 10 anys, Catalunya va créixer en 1.300.000 persones. Durant els 15 anys posteriors, ha crescut la meitat. Tot i el creixement dels darrers cinc anys, el veritable salt demogràfic del país va passar amb l’entrada del nou mil·lenni.

Estem parlant d’un canvi demogràfic de primer magnitud però que tot i ser molt visible continua basant-se en uns estereotips que no es corresponen amb la realitat. Posem la lupa en aquests canvis i veurem coses que no ens imaginem.

- El creixement és, sobretot, llatinoamericà: Dels dos milions de catalans que han nascut a l’estranger, la meitat són llatinoamericans. Al voltant d’un milió. Dels quals 400.000 tenen nacionalitat espanyola.

En aquest darrer boom, més del 80% de les noves arribades provenien de Llatinoamèrica. I això ha provocat canvis importants. En totes i cadascuna de les seccions censals de la ciutat de Girona, els nascuts a l’Amèrica Llatina són el primer grup entre els veïns d’origen estranger. En la majoria de les seccions censals de Figueres passa el mateix. Quelcom impensable fa només deu anys, tenint en compte el pes de la immigració africana a casa nostra.

De fet, la població africana ha anat cedint protagonisme i ara es troba en una xifra similar als catalans que procedeixen de països europeus, al voltant de 400.000 persones. Una realitat que res té a veure amb la propaganda dels partits d’extrema dreta.

Estem, doncs, en un canvi de paradigma quan parlem de població immigrada marcada pel pes creixent de la població procedent d’Amèrica Llatina.

- L’hivern demogràfic és transversal: Si bé les principals veus xenòfobes expliciten una molt superior facilitat reproductiva de les onades migratòries que han arribat a Catalunya, la realitat és la que és. I la veritat és que el nombre de naixements a Catalunya s’ha desplomat en els darrers anys, però s’ha desplomat entre els catalans i entre els nous catalans.

A Catalunya, a inicis del nou segle hi naixien unes 80.000 criatures a l’any, i ara, tot i haver crescut en 700.000 persones, hi neixen al voltant de 50.000 nens. Un descens del 35%.

Però aquesta baixada de natalitat és transversal entre mares nascudes a Catalunya i mares nascudes a l’estranger. De fet, els nens nascuts de mare estrangera es mantenen bastant estables al voltant de 20.000 en les darreres dècades tot i l’important creixement de població en edat fèrtil. La baixada nostrada té moltes explicacions, però la principal és que ara comencen a ser pares i mares els que van néixer als anys 90, quant a Catalunya naixien els mateixos nens que ara. Menys nens llavors, menys nens ara. Però més enllà d’aquestes obvietats similars a tot Occident, és interessant posar la lupa en aquests catalans nascuts de mare estrangera. I aquí trobem dades que sorprenen.

De fet, aquesta estabilitat al voltant dels 20.000 nens nascuts de mare estrangera es deu a dos motius: al creixement de la població estrangera i al relleu reproductiu de les noves nacionalitats que arriben respecte a les nacionalitats principals dels noranta, principis dels dos mil. En canvi, respecte a les comunitats més establertes, la baixada de la natalitat és important. Alguns exemples. L’any 2008 hi havia 8.800 nens nascuts anualment de mare nascuda al Marroc, el 2024, eren 4.400. Una baixada del 50%. El mateix passa els naixements de mares provinents de Romania, Equador o la Xina. En canvi, el creixement prové sobretot de mares nascudes a Colòmbia, Veneçuela o el Pakistan.

La realitat és que la baixada intensa de la natalitat és quelcom transversal a tot el món, llevat de l’Àfrica Subsahariana, que baixa a un ritme més suau. I això, òbviament, té una translació a la Catalunya actual i és un dels principals reptes de futur.

- El desequilibri territorial s’accelera: La darrera crisi de Rodalies ho ha evidenciat. Sense bones infraestructures que afavoreixin la mobilitat és difícil revertir el desequilibri territorial. De fet, s’accentua. I això és una molt mala notícia per a Catalunya.

Tenim una línia de costa amb una altíssima densitat de població i un interior del país que se’ns buida. I a les comarques gironines, la situació és la mateixa. Any rere any, una part del país continua buidant-se i l’altra, omplint-se. La demografia i el seu repartiment al llarg del país també marcarà el futur de Catalunya. Que hi hagi un cert desequilibri és inevitable però la situació actual és insostenible. I ho acabarem pagant d’aquí a uns anys.

Subscriu-te per seguir llegint