Europa, la terra on els somnis (no) són possibles

Sóc un jove ramader i veterinari de Parlavà que se sent profundament agraït a la vida per haver tingut la sort de poder néixer i créixer a poble i a pagès, envoltat de vaques i camps de blat de moro; que s’ha format i ho segueix fent per poder-se garantir un futur professional al món rural, perquè té clar que el seu projecte de vida passa per viure a prop de la terra i de la terra; i que li agradaria que, un altre dia, els seus fills, si ho volen (i els ho permeten), puguin tenir aquesta mateixa sort.

Ara fa una colla d’anys vaig escriure una carta per explicar la crisi gravíssima que estava vivint llavors el sector lleter del país, arran de la pujada de preus de les matèries primes per la guerra d’Ucraïna i l’estancament del de la llet a uns llindars irrisoris, accentuat per una burocràcia asfixiant. No esperava haver de tornar a agafar paper i bolígraf, però crec que la situació en la que ens trobem ara mateix, amb l’intent d’acord de la UE amb el Mercosur és el punt d’inflexió més important de la història recent del sector primari europeu. Un tractat de lliure comerç que permetria l’entrada massiva a territori europeu de productes agroalimentaris del conjunt de països llatinoamericans que formen aquest grup sense cap tipus de peatge, el que suposa una competència absolutament deslleial donades les condicions radicalment diferents de producció a ambdues bandes de l’Atlàntic.

És impossible acreditar amb garanties la traçabilitat dels productes que puguin venir d’aquests països. Diferents exemples: l’ús d’hormones que aquí estan absolutament prohibides com el clenbuterol en vedells d’engreix i la sincronització de zels en vaques amb estrògens; l’ús indiscriminat d’antibiòtics, sovint de manera profilàctica; pesticides que fa dècades que no estan permesos en territori europeu, i que en cas que es deixessin d’utilitzar ara, la concentració al sòl és tan gran que els productes que se’n derivin en seguiran portant quantitats molt elevades.

Crec que els que tenen responsabilitats polítiques haurien de tenir el deure de pensar no només en les properes eleccions sinó en les properes generacions. De veritat volem deixar l’alimentació dels nostres fills i nets en mans de quatre gegants de la importació? De debò deixarem un altre dret bàsic, com ha passat amb l’habitatge, en mans de l’especulació? Crec que tots ja sabem com acaba la pel·lícula…

La UE està en una situació d’extrema debilitat i ha volgut fer un intent de demostrar el seu poder i influència. Però el coratge i la valentia, senyores i senyors, no es demostra quan va en detriment dels més dèbils i indefensos, sinó plantant cara als forts i poderosos. Una Europa que ha abaixat el cap quan un personatge histriònic amb aires d’emperador ha trencat totes les regles del dret internacional i la cooperació i col·laboració històriques entre països. Una Europa que s’ha mostrat impassible davant el que ha passat a Palestina, que no té altre nom que genocidi. Una Europa en la que cada vegada hi ha més desigualtats i s’accentua la distància entre els pocs que tenen molt i els molts que tenen tan poc. I una Europa que abandona el camp, que gira l’esquena als pagesos, la que ens tracta com a ciutadans de segona en el millor dels casos, és la prova definitiva que ha renunciat a la seva essència i orígens.

Crec que avui són més vives que mai les paraules de Raimon quan deia que “qui perd els orígens perd la identitat”.

On queda aquella UE de la il·lusió, del futur compartit, de la justícia i l’equitat, la que no volia deixar ningú enrere? La que creia que sense sector primari no hi havia futur possible i dedicava bona part del seu pressupost a protegir-lo, preservar-lo i enfortir-lo? On queden aquells anhels de llibertat i prosperitat real?

Una Europa i uns dirigents que la lideren als que semblen importar-los més els titulars que el contingut. S’omplen la boca amb la seva agenda 2030 i volen donar lliçons de sostenibilitat i de descarbonització, i llavors firmen un acord per fer arribar els aliments de milers de quilòmetres. Els que parlen d’economia circular com si l’haguessin inventada ells, quan era el que ja feien els nostres avis. Els que, des dels seus despatxos climatitzats a centenars de quilòmetres, sovint desconeixent la realitat del món rural, a vegades sense ni tan sols haver trepitjat mai una granja, es creuen amb la potestat, per tenir segons quin títol i segons quin càrrec, de dir-li al pagès com ha de sembrar i al ramader com ha de munyir. Que s’inventen protocols estúpids per justificar la seva feina i, en cas d’incompliment, t’apliquen multes desorbitades. Una UE que, en lloc d’ajudar, només sanciona, fiscalitza i hiper-regula. Fa poc vaig escoltar una definició de burocràcia que em va semblar fantàstica: “és el que et fan fer els que no tenen res més a fer”. Doncs això…

Els mateixos que ara justifiquen, amb el pretext que “anem tard”, una implementació disregulada i salvatge de plaques solars i molins en camps de conreu (quan tenim una quantitat impressionant de teulades, polígons, vorals d’autopista…, desaprofitats), trencant amb la idiosincràsia del paisatge i posant encara més difícil la pervivència dels ramaders i agricultors; i mentrestant aproven l’ampliació d’aeroports. Suposo que els transatlàntics i els avions portaran l’acreditació de zero emissions… En quina gran hipocresia s’ha convertit la UE…

Ens hi juguem molt més del que sembla. Hem de ser conscients que sense granges, sense ramats, els pobles s’aniran apagant, i desapareixeran masos amb centenars d’anys d’història i històries. Perquè d’una granja no només en viu la família ramadera sinó també el veí que els ajuda amb les feines del camp; el mecànic, el ferrer i el lampista del poble; la cooperativa de pinsos de la comarca, l’equip veterinari de la zona… La pagesia familiar és clau per garantir l’equilibri territorial – que, per cert, no és només un lema per treure a passejar a les campanyes electorals per esgarrapar quatre vots, s’hi ha de creure de veritat –. Ho és també per preservar el paisatge, per mantenir els camps i prats cuidats i els boscos nets. Un abandonament massiu de la zones rurals és el polvorí perfecte, accentuat en un context de canvi climàtic com l’actual, per acabar donant lloc a incendis devastadors com els viscuts aquest estiu a Galícia i Castella i Lleó. Crec sincerament que l’hauríem d’entendre com un patrimoni de país.

La realitat és que tenim un món urbà cada vegada més desconnectat del món rural, unes ciutats i una gent que hi viu cada vegada més allunyada dels pobles i de la gent de poble i, el que encara és més preocupant, que dins els mateixos pobles cada vegada hi ha més gent que els habita i menys que hi viu. Quan dic viure-hi vull dir donar-los vida tot l’any, sentir un arrelament, un sentiment de pertinença. Hem de decidir si anem cap a un model de pobles dormitori, sense ànima, en els que rere façanes de xalets de disseny amb piscina s’hi amaga una buidor absoluta, amb els llums que s’encenen els divendres al vespre i es tornen a apagar els diumenges a la tarda; o, pel contrari, aspirem a tenir uns pobles vius, amb pagesos, escoles rurals, en els que els galls canten i fa olor a terra llaurada i ben afemada, i ens els que no haguem de demanar permís ni perdó per escoltar els quarts i les hores sota el campanar.

Vull agrair la valentia dels eurodiputats que van votar no a l’acord a Estrasburg i que, gràcies a un resultat ajustat, ha permès paralitzar temporalment la seva entrada en vigor. Hi ha marge per a l’esperança. Aprofito, també, per enviar un missatge als que van prendre la postura contrària, entre ells el partit que actualment ostenta la conselleria d’Agricultura, Ramaderia, Pesca i Alimentació: si us plau, recapacitin, valorin bé totes les derivades que implica la seva aprovació. Ningú pot afirmar que és un bon acord pel sector. Ho diu la dita: “rectificar és de savis”. Un no rotund al Mercosur és un sí contundent al futur del sector primari del nostre país, a la vida als pobles i a la sobirania alimentària. Ara és el moment de decidir de quin costat de la història volen estar, i aquí que cadascú amb els seus càrrecs de consciència. I un missatge també als altres partits catalans: tenim, objectivament, el govern espanyol més dèbil, des d’un punt de vista parlamentari, de la història de la democràcia. Si tenen capacitat per condicionar-los en tants aspectes, per què no ho fan en aquest, que és una prioritat absoluta per a nosaltres?

Si els que ens haurien de representar no estan a l’alçada (ja no vindrà d’una vegada més), la gent del carrer sí que ho estarem. Demano un esforç conjunt, un exercici de responsabilitat col·lectiva. És l’hora de prendre partit, de sortir al carrer i tornar a mobilitzar-nos, i que cadascú ajudi en la causa de la manera que senti que pot ésser més útil. Ens hi juguem moltíssim, siguem-ne conscients. I, ara més que mai, valorem més el que tenim aquí. Som un país amb una riquesa extraordinària, única, amb una varietat de productes de proximitat, de km0, de primeríssim nivell. Això sí que és un motiu d’orgull nacional.

Mirin, nosaltres, els pagesos, la gent que vivim de la terra, no ens dediquem a això per fer-nos rics. No és una empresa o un ofici més, és la nostra vida. I no sols la nostra, també la de generacions i generacions que ens han precedit, de gent humil que va passar desapercebuda, però que tenien noms i cognoms, i avui els hem de reivindicar, i que van ser els que realment van aixecar aquest país. Que ens van inculcar uns valors i una manera de ser, de fer i d’entendre la vida molt particulars: l’amor per la terra i l’aprofitar a cada estació el que la natura ens dona; la cultura de l’esforç, del no rendir-se mai, que cal treballar molt per aconseguir el que un es proposa; el valor de la paraula…i que la família és sempre, sempre, el primer.

Escric aquestes ratlles amb música de fons i, de cop, amb el sentit propi de l’oportunitat que té la música – ai, la música, que sempre hi és quan cal ser-hi – comença a sonar No és això, companys, no és això. Les paraules del mestre i veí Llach ressonen amb més força que mai. I, m’és inevitable: una llàgrima, tímida però sincera, em comença a lliscar galta avall.

Lluitarem fins al final i no ens tremolarà el pols, perquè la nostra terra, el nostre territori i el nostre futur no estan en venta, i la nostra dignitat i els nostres principis no es negocien.