Feijóo ha de millorar

Totes les enquestes pronostiquen que ben aviat -haurem d’esperar uns mesos més- Alberto Núñez-Feijóo serà el president del govern d’Espanya. No serà fruit d’un gran resultat electoral, atès que possiblement perdrà vots i escons des de les darreres eleccions generals; però l’ascens de Vox serà decisiu per a la seva investidura.

Avui ningú no parla que Moreno Bonilla assolí els pitjors resultats del PP a Andalusia o que el tàndem Ayuso-Almeida perderen les eleccions a Madrid davant Gabilondo i Manuela Carmena. Els suports de Ciutadans i Vox més tard permeteren a Bonilla, Ayuso, Azcón, Guardiola o Almeida passar de perdedors a presidents autonòmics o alcaldes i han consolidat en successives conteses electorals els seus càrrecs sense massa dificultats.

L’any vinent succeirà el mateix. Feijóo arribarà a la Moncloa, encara que perdi o guanyi per la mínima les eleccions. Els vots de Vox seran decisius. Però el líder gallec haurà d’anar molt amb compte, perquè el seu pas per la presidència pot ser efímer. L’ombra d’Ayuso és allargada i al costat d’Aznar, Esperanza Aguirre o Cayetana és capaç de defenestrar el flamant president a les primeres de canvi. Ja té experiència en aquest sentit o si no que ho preguntin a Pablo Casado.

De totes maneres, Feijóo ha de millorar. Ha abandonat l’espai central de la vida política i només està pendent dels moviments de Santiago Abascal, que gaudeix d’un nínxol de vots impressionant entre els joves. Té una fixació amb la figura de Pedro Sánchez, al qual li dirigeix tota mena de crítiques i insults. No és capaç de relligar un discurs programàtic, per tal que els ciutadans sàpiguen què pensa fer en qüestions tan bàsiques com són les pensions o el sistema de finançament de les comunitats autònomes. No li va bé res d’allò que proposa el PSOE, però no es mulla en cap de les problemàtiques que afecten el país. Tanmateix, avui ningú no sap quina és la proposta que articula a favor de Catalunya. S’ignora si pensa amb la mà de ferro del 155 o serà capaç d’arribar a alguna mena de complicitat amb les forces majoritàries catalanes, per tal de rebaixar les tensions existents en un sector de la societat. Tanmateix, erra en les qüestions institucionals quan enfronta els seus barons territorials amb el govern central, la qual cosa perjudica en la majoria d’ocasions els ciutadans. Ell és el responsable que el Senat, amb majoria absoluta popular, s’hagi convertit en un autèntic guirigall.

Lamentable fou el seu paper en el tema de la dana de València. Va mentir sense escrúpols i el seu missatge a Carlos Mazón fou només el del relat. Li preocupava el missatge als mitjans de comunicació, sense posar la prioritat en les víctimes i les destrosses en diferents municipis de l’horta.

Aquest fenomen de fixar-se més en el relat que no pas en els fets és molt perillós, perquè pot acabar impossibilitant l’intercanvi de perspectives que fa viable la política democràtica. Ja Hannah Arendt ens alertava d’aquest risc quan insistia que els fets no són simples dades aïllades, sinó tot allò que donem per sabut, compartit i entès quan es parla sobre responsabilitats en circumstàncies com les viscudes a Andalusia, Catalunya o València. Però avui la veritat pateix una crisi important i ja no importa què passa, sinó com s’explica què passa. Ho exemplifica bé Donald Trump quan afirma que «la premsa és el veritable enemic del poble», una declaració que busca generar desconfiança en un món on els intermediaris –ja sigui premsa o partits polítics– es deslegitimen, tot allunyant-nos dels espais públics compartits.

No ha millorat el seu paper en l’accident ferroviari d’Adamuz. Mentre Bonilla ha defensat un paper institucional davant la tragèdia viscuda per moltes famílies, Feijóo s’ha posicionat al costat d’Ayuso amb una actitud d’agressivitat dialèctica envers el president Sánchez i el ministre del ram, Óscar Puente. Moreno Bonilla és conscient que ben aviat es jugarà la majoria absoluta a Andalusia i per a aconseguir-la necessita sumar exvotants socialistes, per la qual cosa actua amb la màxima cautela i consens, la qual cosa Feijóo no sap fer des del seu aterratge a Madrid. Demana mil i una comissions d’investigació quan ell i Rajoy, amb majoria absoluta a les Corts espanyoles i a Galícia, s’hi oposaren en l’accident ferroviari d’Angrois el 24 de juliol de 2013 que es saldà amb més de vuitanta morts. Tot plegat posa molts dubtes entorn la figura de Feijóo, però ja se sap que a vegades alguns líders polítics són millors gestors que no pas candidats.

Subscriu-te per seguir llegint