Els trens no rutllen bé

Vaig ser dels primers nens del poble en veure i viatjar en un ferrocarril. Tenia set anys. El cotxe de línia d’Arbúcies va sortir a les sis del matí i ens va portar a l’estació de Viabrea. Era un dia gebrat i boirós, l’esperava intranquil que aparegués; per fi vaig escoltar el xiulet tallant, com un ganivet ben esmolat, inconfusible, i el tren va emergir, com una aparició, de dins la densa boira i es parà davant nostre amb la seva esplendor mecànica.

Fou la primera vegada que vaig veure un immens tren furiós i em vaig emocionar molt. Quan vaig sentir la màquina xisclar, com una bèstia ferida, fumejant, monstruosa, em vaig espantar; un senyor em va voler tranquil·litzar dient: «No tinguis por perquè mai tenen pana i no descarrilen». La por que em dominava era gruixuda, insuportable; un ximplet, amic del pare, per fer-se el graciós i fer-me sentir insignificant, pensant que feia una broma divertida, em va agafar per les aixelles tot fent veure que em tirava a les rodes del tren, que vomitava vapor per tots costats. Plorava i cridava, desesperat, i el pare va intervenir perquè parés.

(Crec que mai he superat aquest trauma. Aquelles accions cruels dels adults eren freqüents, com agafar un nen i fer veure que pot caure des d’un balcó o jugar que el tires al mar).

Jo no esperava una màquina de ferro imponent, tan grossa, que només havia vist en el cinema, i la realitat superava aquella imatge. Em vaig sentir molt feble, molt poca cosa. Res estrany que els aborígens americans el definissin com un cavall de vapor, una serp metàl·lica.

El pare quasi em va arrossegar per fer-me pujar al vagó, un cop a dalt, l’estació i la gent de l’andana fugiren disparats a gran velocitat. No vaig deixar de mirar per la finestra i veia com el món reculava mentre el tren s’estava quiet, sense que cap moviment indiqués que avançava vers Girona. Era la realitat que es feia enrere de forma inaudita. Molts anys després, quan m’explicaren la teoria de la relativitat d’Einstein, ho vaig entendre: mentre que des del meu punt de referència un objecte pot semblar-me que es mou com em va passar dins del tren, jo creia que m’estava quiet, tanmateix, per a la gent de l’andana era jo qui s’allunyava gradualment a gran velocitat.

El tren ha donat peu a memorables comèdies i films de terror malgrat que els llargmetratges ferroviaris es presten sobretot al thriller i el suspens. La imatge externa del tren que arriba a l’estació i a l’andana hi ha persones, en el western, pistolers, en la sèrie negra, gàngsters i policies que esperen; també hem vist films que mostren el que passa dins del tren i escenifiquen un crim, una història subtil d’amor, una conspiració política, un intercanvi de rols com Estranys en un tren d’Alfred Hitchcock per cometre el crim perfecte, aventures en el Far West amb passatgers espantats que disparen als indis o es filma un gran furt i també escenes còmiques.

Em venen al cap esplèndides pel·lícules inspirades en el tren que ens entusiasmaren; indiscutiblement és un artefacte d’una gran bellesa per la forma de cuc, pels colors, el moviment, la sonoritat i els paisatges que mostra quan va canviant d’espai; surt d’un túnel i ens revela muntanyes nevades, valls frondoses, pobles, i tot després d’haver deixat deserts eixorcs.

Els primers a adonar-se de la poesia visual del tren foren els germans Lumière: L’arrivée d’un train en gare de La Ciotat (1895). La primera cinta pionera pel que fa al llenguatge cinematogràfic. Cito unes quantes i sé que no complauré del tot el lector perquè n’afegiria unes quantes més. Hi ha molts films que tenen una clara relació amb els trens. El tren (1964) narra l’intent dels nazis per robar les obres d’art dels museus de París.

Alarma en el expreso d’A. Hitchcok (1938) va ser copiat en altres dos films, un d’espionatge, Tren nocturno a Munich i La dama del expreso (1979). El hombre del Oeste (1958), A. Mann, El maquinista de la General (1927) de B. Keaton i El camarote de los Hermanos Marx (1935), B. Wlider els va homenatjar amb Con faldas y a lo loco.

El tren del infierno (1985) d’A. Mikhalkov-Kontxalovski, a partir d’un guió d’Akira Kurosawa, i amb un meravellós, com a protagonista, Jon Voight, que va guanyar el Globus d’Or com a millor actor. El pont del riu Kwai (1957) d’en David Lean, el director de Lawrence d’Aràbia, Doctor Zhivago, etc. Asesinato en el Orient Exprés, un film elegant i comercial: una novel·la d’A. Christie i el 2010 se n’ha fet una nova versió. Aquesta autora ha aconseguit ser la més fílmica. Una cinta de l’oest violent i despietat que m’agrada és El tren de las 3:10.

El greu problema ferroviari ha fet sortir el tercermundisme de la postguerra, que creiem que havia marxat definitivament, però era aquí, amagat sota les vies per on circulen els fatxendes AVE. Ens hem mirat i no ens agradem gens per culpa dels dos partits que han creat miratges d’esplendor inexistents. Quan es va aprovar l’AVE i el seu costós manteniment, en temps de F. González, només Iniciativa per Catalunya va votar-hi en contra.

Subscriu-te per seguir llegint