Una harpia anomenada nostàlgia

Sabem que a Guanyem no li agraden els establiments de cicloturisme, també sabem que ERC dona suport a la tírria d’anar amb bicicleta que no sigui amb consciència de transport sostenible perquè no se n’ha desmarcat, com ho ha fet la vicealcaldessa Gemma Geis de Junts, que considera que mentre Guanyem ha tirat pel dret en la supressió de llicències per a aquells establiments, fa l’orni amb els supermercats oberts les 24 hores, les botigues que fan les ungles i els locals de xixa, o pipa d’aigua, que permet fumar tabac i tota mena d’herbes, llicència de les quals Gemma Geis insisteix a suprimir, segons la informació del Diari de Girona, una informació rellevant perquè segur que hi ha moltes persones emprenedores, com un servidor, que els agradaria obrir una botiga a Girona per posar el seu granet de sorra al progrés i la prosperitat de la ciutat, i en aquest punt ensopeguem amb un escull, no tothom té la mateixa idea sobre què significa progrés i prosperitat, per començar els emprenedors veiem com se’ns posa entrebancs per obrir un súper que no tanqui, un local que faci les ungles a les senyores o als homes que vulguin solidaritzar-se amb les dones trans o que vulguin explorar la part femenina, un local amb l’estètica de fumador d’opi, que seduiria els clients perquè poguessin untar els temps que corren amb la vaselina de l’ensopiment letàrgic, i les botigues de cicloturisme, convertides en l’ase dels cops dels «enemics del comerç» -Escohotado dixit-, i per aquest motiu seria important que l’Ajuntament donés a conèixer els establiments que considera del seu gust, i tant de bo fossin els que em fessin sentir com a casa a l’altre costat del taulell, com ara una botiga d’ultramarins, una herbolària, una barreteria, o per què no!, un casal llibertari amb les parets empaperades amb fotografies de Bakunin, de Sacco i Vanzetti, del Lute, del Maig 68 o litografies de Maria Antonieta davant la guillotina, ara bé, us he de confessar que el que m’agradaria és fer de menestral en una ferreteria de les d’abans, amb la meva enclusa, la farga, la manxa per avivar el foc, les eines per picar el ferro, i sense oblidar com un bon ferrer, l’ofici de ferrador de cavalls, i ho penso seriosament, sense cicloturisme, els automobilistes cada dia més penalitzats pels cinemòmetres, el cavall és una alternativa sostenible, la userda surt bé de preu i els cagallons dels cavalls són el millor adob per fertilitzar uns carrers on la vegetació creixeria lliure i ufanosa, ja m’ho imagino, els dijous una fila de cavalls fent cua davant la meva ferreteria.

Bé, prou de levitar, el seny em diu que he de tocar de peus a terra, he estat temptat per la nostàlgia, una harpia que sempre ens vol fer creure que els temps passats foren millors, la nostra infància un paradís, la joventut una pàtria i l’edat adulta una època d’un parsimoniós esllanguiment, que és una temptació a deixar-nos tapar, com ho feia la nostra mare abans que acluquéssim els ulls, per la nostàlgia, però els vells temps estan morts, colgats en el cementiri del passat, la vida ha canviat de decorats i amb ells la nostra representació en aquest theatrum mundi, hauríem de tenir en compte a Darwin, sobreviuen no els més forts ni els més intel·ligents, sinó els que s’adapten millor, els que saben fer la viu-viu, enfrontar-se a Amazon, a la IA, a un canvi d’època, a un nou paradigma existencial, ens permetrà com a molt guanyar una batalla, però no la guerra, i sobre el tema d’aquest article, prefereixo mil vegades més la imatge d’un ciclista pels nostres carrers que la d’un individu amb la cara tapada i un esprai a la mà.

Subscriu-te per seguir llegint