Que rebenti tot d’una vegada

Que rebenti, que rebenti més. Que rebenti de debò. Que rebenti sense manies. Estic encantat que rebenti. Però cal que ho faci més. Que peti. Que esclati. Que s’enfonsi tot el que pugui. Que sigui un ridícul mundial.

Però ni aquesta anhelat sotrac serviria perquè tot plegat fes que tota la politiqueria de torn arreglés el desastre. Són massa dècades d’infrainversió que han portat a la calamitat i que són irreparables d’un dia per l’altre. D’un any per l’altre. Són anys i panys de pressupostos amb quantitats minúscules. D’incompliments amb proporcions majúscules. I no ha passat res. Que passi ja. Que rebenti de nord a sud. D’esquerra a dreta. Fins al final.

Que rebenti. Que no en quedi res. Que tot comenci des de zero. Que s’agreugi la desfeta. Que l’horitzó de tornar-ho a tenir tot a punt no pari de desplaçar-se més enllà. Que tot això no hagi fet més que començar.

Està tot tan podrit que ens hem passat anys on ens ha semblat normal que la normalitat d’un servei fos anar tot un trajecte mantenint l’equilibri a peu dret més d’una hora i mitja, amuntegats com xais, o que els trens sortissin tard i que arribessin pitjor. Que regalem hores i hores de la vida esperant que passi el tren. Que hi pugem pensant que més val tard que mai. Amb això ja estem contents, en lloc de desitjar que Rodalies rebenti més perquè deixessin de prendre el pèl.

Intentar compensar la manca d’inversió real suposaria un diluvi de milions que ningú s’atrevirà a assumir.

Xiroi i convençut que el pitjor encara ha d’arribar, l’únic que m’atura en aquesta fal·lera perquè rebenti tot és el temor a més morts.

Subscriu-te per seguir llegint