La vida dels altres

Hi ha una mania, tan cíclica i banal com totes les manies, que consisteix a opinar alegrement dels motius que tenen els altres per fer el que fan i per dir el que diuen. Aquests jutges, botxins i executors semblen saber-ho tot de la resta de persones, fins al punt que arriben a conclusions molt taxatives de les motivacions alienes mentre es posen a la defensiva cada vegada que algú els puntualitza o rebat qualsevol opinió. Si sou de llegir les invectives de X, aquest femer del qual tothom diu fàstics però mai en marxa del tot, s’ha posat de moda disparar contra els escriptors que fan ficció a partir de les seves vivències, o bé s’agafen a traumes no superats, o com a mínim persistents, per explicar una història. A aquestes alçades del conte, pensar que un creador escriu sobre ell mateix com a teràpia és d’un reduccionisme tirant a pertorbador. Ningú supera una ferida escrivint-ne; com a molt, li serveix per aprendre a conviure-hi o, també, per posar nom a les coses. Però acusar els altres d’egocèntrics o frívols per recrear episodis vitals és d’un acte de prepotència astorador, principalment perquè qui acusa, amb la seva insistència a voler ridiculitzar o degradar tot allò que no s’ajusti a la seva percepció del món, denota una estretor de mires digna de frenopàtic. És una mica com aquesta moda de criticar els llibres, les pel·lícules i les sèries que tenen aplaudiments unànimes: quan agraden a tothom ja molesten perquè aquí del que es tracta és de devaluar els gustos populars i fer-se el milhomes davant qualsevol circumstància imaginable. Però hi ha veritats en tot aquest procés que s’acaben tornant inalterables, per mal que els faci als guardians de la moral. La primera, que la vida dels altres els pertany i, en conseqüència, poden fer amb ella el que els doni la santíssima gana. I després hi ha la constatació que, amb el pas del temps, l’obsessió per continuar sent un enfant terrible et porta a ser molt més terrible que enfant.

Subscriu-te per seguir llegint