Vam haver d’ajudar Collboni

Era l’any 2014 i l’avui president de la Generalitat passava una certa travessa del desert. Jaume Collboni va guanyar les primàries del PSC a Barcelona i el va fitxar de cap de Gabinet. El 2016 Collboni no va entendre el moment i va posar totes les dificultats –algunes no gaire presentables– per evitar que Illa fos el secretari d’Organització d’un partit, llavors liderat per Miquel Iceta, que realment necessitava les seves ments polítiques més centrades i brillants per mirar de transitar cap a la llum. Alguns anys més tard la vella escena es repetia i el ja alcalde de Barcelona no va ser gaire generós quan el recentment investit president de la Generalitat li va fer veure que necessitava Albert Dalmau, que era la seva mà dreta a l’Ajuntament, de conseller de la Presidència. No va jugar tan brut com la primera vegada, però va costar de fer-li entendre.

Ben al contrari, quan molts dubtaven que Collboni tingués prou força i talent polític per guanyar l’alcaldia de Barcelona, Salvador Illa, que ja era primer secretari del PSC, però encara no havia arribat a president, va defensar la candidatura de qui l’havia ajudat en el seu moment més delicat, i ho feu amb molta més lleialtat que la mostrada per Collboni en el primer episodi. Quan Collboni va perdre les eleccions, o no va guanyar-les, donant la raó als qui creien que no faria un gaire bon resultat, Illa no va cedir a la pressió de Pedro Sánchez, que li va telefonar per demanar-li que el PSC fes Xavier Trias alcalde de Barcelona. Illa, que encara no era president, va plantar cara al secretari general del seu partit, va posar en perill la seva investidura –la de Sánchez, que necessitava Junts– i es va assegurar l’odi etern de Puigdemont, i per descomptat tota la seva mala llet per evitar que arribés a president de la Generalitat.

És veritat que les coses són més fàcils d’entendre en la distància, però a mi de vegades m’impacienta que hagi de passar tant de temps perquè algunes persones es facin càrrec de lliçons tan elementals. Hi ha una línia de lleialtat i de generositat que fa que avui Barcelona pugui tenir un bon alcalde, que no sigui ni independentista ni Ada Colau. Aquesta cal agrair-la, també, a Daniel Sirera, que va fer un gran servei a la ciutat, assumint un considerable desgast personal i polític, i és trist haver de dir que ha rebut a canvi un tracte poc amable i jo diria que fins i tot un punt mesquí d’un Collboni que sempre acaba tenint problemes per entendre quina és la llum que l’ha dut fins aquí. Hi ha una línia d’intel·ligència política, que una vegada més va haver de passar per sobre de Collboni, que fa que avui Catalunya pugui tenir un president en funcions que entén el país, que coneix els problemes i que té la força i el nervi per poder solucionar-los.

Si haguéssim fet cas de Collboni, el PSC sense Illa s’hagués acabat de dessagnar, vampiritzat per l’oportunisme processista; i la Generalitat, sense Dalmau i amb el president convalescent, aniria a la deriva. Si haguéssim deixat Collboni tot sol, tan sol com ell pretenia deixar el seu propi partit, ara tindríem un alcalde independentista, uns Junts crescut, una Barcelona marejada en les voltes del gos abans de jeure, i una Generalitat destensada i sense capacitar operativa. Les pulsions personals són comprensibles, però quan formes part d’una organització amb vocació de governar, has de tenir el tauler sencer al cap.

Hi ha un contrast entre Collboni, que no volia perdre Salvador Illa i Albert Dalmau perquè li feien la feina, de manera que ell no havia de treballar gaire, i la incansable activitat del president i la del seu conseller, que fins i tot en la crisi més imprevisible i caòtica han estat capaços de donar una resposta puntual i exigent. No havíem vist mai un Govern marcant-li el pas de tal manera al ministeri de Transports. Les solucions no són òbvies, ni fàcils, ni de resultat immediat, però tenir governants que saben per on avançar, i que estan disposats a sacrificar-se per fer la feina, és molt millor que tenir esvalotadors i victimistes que no volen resoldre els teus problemes sinó prendre’t d’hostatge per resoldre els seus.

Hi ha un contrast, també, entre tants càrrecs insegurs que trien equips de mediocres perquè ningú no els faci ombra i la confiança en ells mateixos dels líders que s’envolten dels millors amb la idea de crear caràcters i personalitats que puguin succeir-los arribat el moment.

La política importa. La política és el que més importa. I l’han de fer les persones preparades i amb una gran capacitat de treball. La inspiració, la generositat, l’eficàcia i la resistència física són imprescindibles. Catalunya ha viscut 15 anys d’alienació i ostracisme, parlant d’assumptes que no van enlloc i confiant la governança a mentiders i llunàtics. S’apropa un cicle electoral en què ni els resultats seran tan clars ni sembla probable que tots els governs romanguin en les mateixes mans ni amb el mateix equilibri de forces. Caldrà tenir moltes virtuts per continuar servint els catalans, i faran falta negociacions que si es plantegen des de la pulsió personal, el sectarisme o els apriorismes dogmàtics no podran ni iniciar-se. Collboni ha de pensar en l’ajuda que li pot fer falta en un futur no gaire llunyà abans d’escatimar l’ajuda que li vinguin a demanar, no només els seus companys de partit, sinó tothom que cregui que pot ajudar-lo a mantenir l’alcaldia. El president Illa ha de preparar-se per a una interlocució potser no tan privilegiada a partir de l’any que ve, si és que no li cauen al damunt responsabilitats més grans; i el conseller Dalmau no ha de tenir cap pressa, però tampoc cap dubte del camí que a poc a poc escriu per demà.

Subscriu-te per seguir llegint