Ànims, Antonio!

Espanta comprovar com és de fràgil aquest suposat estat del benestar. Hem estat jugant a la ruleta russa sense saber-ho cada cop que ens hem mogut per Catalunya en tren. Plou una mica més del compte i, de sobte, tot el sistema ferroviari català s’enfonsa. Els combois de rodalies, i també els regionals, han estat movent-se per ponts aguantats per pilars corcats, passant per sota de cobertes sostingudes amb bastides de fireta, circulant al costat de talussos amb risc d’esfondrar-se. Ens queixàvem que els trens anaven tard i no ens adonàvem de la sort que teníem arribant sencers al nostre destí.

Penso cada dia en els milers d’usuaris de rodalies que afegeixen, a la ja angoixant normalitat dels endarreriments crònics, el neguit de no saber si podran anar i tornar de casa a la feina, i l’angúnia de no tenir ni idea de fins quan durarà aquest drama.

Els que no depenem de rodalies tampoc no ens salvem de la debacle ferroviària. La xarxa de regionals (i amb ella, les nostres R11 i RG1) també està afectada. Fins fa res -no sé si quan llegiu això ja s’haurà resolt-, entre Girona i Caldes, tots els trens circulaven per una sola via i, per tant, s’havien d’anar cedint el pas i acumulant retards.

A tot aquest caos s’hi afegeix el desgavell informatiu a les estacions, que sembla fet per acabar d’ensorrar la moral dels passatgers. Ningú sap quan sortirà un tren, ni tan sols si sortirà. Demanes informació i et remeten a les pantalles que, si funcionen, no aclareixen res. A ningú se li ha acudit actualitzar horaris a la web a temps real. El pobre Antonio Carmona, el portaveu de Renfe a Catalunya, segueix donant la cara davant dels mitjans, però cada dia fa més mala cara.

«Acabo d’agafar un tren que fa tres minuts ens deien que no sortia: un munt de gent s’ha quedat a baix i no ha tingut temps de pujar», ens informava per whatsapp un amic la setmana passada. Només va trigar una hora i cinquanta minuts a arribar a Barcelona. De tornada, els van fer baixar a Maçanet per anar a un autobús i, un cop allà, els van dir que havien de tornar al tren. El bus, al final, era a Caldes. En total, dues hores i mitja de viatge per a un trajecte que, segons l’horari de la companyia, és d’una hora i vint-i-un minuts.

El dilluns, la Gemma va trigar dues hores de Sants a Girona, en un Mitjana Distància. El dimarts, el tren de les 08.49 que havia de sortir de Girona cap a Barcelona va passar a ser el tren de les 10.10. Alguns trens es demoraven i altres desapareixien. I ni tan sols et queda l’opció de l’alta velocitat, perquè també acumula retards desesperants. Només d’entrar a la web de Renfe et trobes això: «Amb motiu de les limitacions temporals de velocitat en diferents punts de la xarxa ferroviària, alguns serveis poden experimentar retards aliens a Renfe. Els bitllets adquirits a partir del 31 de gener no generaran dret a indemnització quan el retard es degui a aquestes limitacions de velocitat». En això sí que són previsors, veus? Qualsevol dia, el bonàs de l’Antonio ja no farà mala cara: li caurà directament de la vergonya.

Subscriu-te per seguir llegint