El català a la UCI

Fa poc he fet una petita estada a Fraga i he tornat gratament sorprès de la vitalitat de la parla catalana entre la gent de la Franja aragonesa. He parlat en català molt més que a Barcelona, per bé que la llengua castellana és la pròpia dels immigrants d’origen llatinoamericà, sobretot el personal dels hotels. La parla és viva en sentit oral, perquè són pràcticament inexistents els cartells en la nostra llengua. Una simpàtica dependenta em va dir que parlen català tot i els pals a les rodes que hi posa el govern autonòmic. Recordem aquell insultant acrònim de Lapao (Lengua aragonesa propia del área oriental) que es van empescar per no dir-ne llengua catalana. D’alguna manera és com aquí en temps de la dictadura, la gent el parlava tot i que no hi havia cartells normalitzats i hi teníem l’oposició oficial.

Ja fa temps que a Catalunya s’han encès totes les alarmes i tenim el català a l’UCI. I aquí no hi val ni el «Girona rai». Quan érem petits les classes eren en castellà però al pati parlàvem en català. Ara la cosa s’ha invertit. Anem enrere i això no té una causa única, tot i que és evident que la pressió de la massa d’immigrants que ocupen molts llocs de treball de cara al públic hi pesa. També crec que els anys de l’anomenat Procés van fer molt de mal també a la llengua, per contradictori que pugui semblar. La llengua es pot salvar si la gent la fa servir per a comunicar-se, per a treballar, estimar, renegar... És clar que calen polítiques públiques valentes i contundents, però de res no serviran si els catalanoparlants no militem en la defensa dels nostres drets lingüístics, començant per a no canviar de llengua quan ens parlen en castellà.

Crida l’atenció que les dues emissores de ràdio més escoltades i la tele més vista siguin totalment en català i que la premsa també estigui normalitzada. Es publiquen molts llibres en català i la majoria d’actes culturals també ho són. Això em fa pensar en un futur indesitjat en el qual el català acabi essent una llengua culta emprada per una elit minoritària. El que ens cal, polítiques lingüístiques a part, és atreure als nouvinguts al coneixement de la llengua del país i fer-los entendre que aprendre-la serà bo per a ells i els seus fills. La llengua com a ascensor social. Amb el benentès que ningú no pretén fer canviar cap llengua materna però exigint que, com a mínim, ens entenguin quan demanem un tallat. Fins d’avui en vuit, si no hi ha res de nou.

Subscriu-te per seguir llegint