Despesa creixent, inversió insuficient

En els últims anys, la política pressupostària de l’Estat ha seguit una pauta tan clara com preocupant: creix la despesa pública, però no la inversió. És una tendència que diversos estudis han documentat amb precisió i que té conseqüències directes sobre la competitivitat, la cohesió territorial i el creixement a llarg termini.

Un informe recent de la Cambra de Contractistes d’Obres de Catalunya alertava que el govern espanyol encadena tres anys reduint la licitació d’obra pública al país. Entre 2022 i 2025, la participació de l’administració de l’Estat en la licitació total a Catalunya ha passat del 25% a poc més del 15%.

La diagnosi encaixa amb les conclusions d’un estudi de BBVA Research, que fa mesos advertia d’una insuficiència crònica de la inversió pública a Espanya. Mentre altres partides del pressupost creixen sense pausa, la formació bruta de capital públic es manté en nivells històricament baixos. La inversió pública representa només el 2,7% del PIB, gairebé un punt per sota de la mitjana europea i molt lluny dels països que més ràpidament convergeixen. Encara més revelador: la inversió pública per persona en edat de treballar és avui equivalent a la de 1996 i un 42% inferior al màxim del 2009.

Aquest estancament contrasta amb l’expansió de la despesa estructural que sovint actua com a fre a l’economia productiva. Tot plegat finançat amb una pressió fiscal creixent i un endeutament que ja fa temps que es mou en xifres desorbitades. Però aquest esforç pressupostari no s’ha traduït en un reforç proporcional del capital públic ni en una modernització de les infraestructures existents.

I aquí és on el problema es fa més visible. Les infraestructures no són un luxe ideològic, sinó un requisit tècnic per al creixement: carreteres, ferrocarrils, xarxes d’aigua, infraestructures energètiques, equipaments públics. Són la base de la competitivitat i de la cohesió territorial. Quan s’abandonen, el país s’encalla.

El cas de Rodalies n’és l’exemple més evident. Entre 2010 i 2023, la inversió realment executada per Adif i Renfe a Catalunya ha estat de 5.676 milions d’euros, poc més de la meitat dels 11.285 milions pressupostats. Una diferència que explica, millor que cap discurs, el caos recurrent del servei. No és un problema conjuntural: és estructural i conseqüència, com alerten els empresaris gironins, d’anys d’incompliments, retards i excuses.

No sorprèn, doncs, que el Grup Impuls per Girona reclami una planificació d’inversions transparent, vinculant i amb calendari executiu. No és només una demanda corporativa, és una exigència de país. Sense un compromís ferm d’executar allò que es pressuposta, qualsevol anunci d’inversió és paper mullat.

Espanya ha optat per un model de despesa que prioritza el curt termini i la rendibilitat política immediata, mentre sacrifica la inversió que sosté el creixement futur. I tots plegats n’estem pagant el preu amb infraestructures obsoletes, serveis deficients i oportunitats perdudes.

Subscriu-te per seguir llegint