La dreta prefereix Abascal a Feijóo

En assenyalar que «pots enganyar tothom durant un temps», Abraham Lincoln descrivia l’essència dels processos electorals i, en especial, del triomf dels candidats inesperats. En afegir que «pots enganyar alguns tot el temps», el president nord-americà descrivia l’addicció, sempre sorprenent, a unes sigles polítiques, al marge de les traïcions patides pel votant fidel. Finalment, en concloure en la mateixa frase que «no pots enganyar tothom tot el temps», l’oncle Abe dictaminava que algunes de les dades dels baròmetres del CIS poden ser certes. O fins i tot recomanables.

Això és el que passa en una de les preguntes fonamentals de resposta múltiple. La flauta del CIS no sona per casualitat quan planteja: «Qui preferiria que fos president/a del Govern en aquests moments?». L’interrogant busca una «resposta espontània», en el sentit que no s’ofereix una llista prèvia de candidats per a una tasca tan feixuga. Un cop eliminat el quart d’enquestats que no mostren cap preferència particular, o que preferirien que no governés ningú, apareix una curiosa anomalia jeràrquica.

En aquesta resposta sempre guanya qui ja és guanyador, sigui com a president del Govern o d’una comunitat, tret que l’aspirant fos Obama. I, efectivament, la preferència o la mandra de triar concedeixen a Pedro Sánchez la primera plaça, amb un 39 %. El segueix Alberto Núñez Feijóo, o més ben dit l’hauria de seguir i no ho fa, perquè la segona plaça correspon en el baròmetre de gener a Santiago Abascal, amb un 16,5%. En tercera posició apareix el presumpte líder de l’oposició, perquè la matemàtica citada li arrabassaria aquest títol, a més d’un punt de distància del seu soci inevitable i amb un modest 15,4%.

La dreta obligada a bifurcar-se en la seva elecció prefereix Abascal a Feijóo, una alteració sense precedents entre socis, perquè Pablo Iglesias o Yolanda Díaz no es van situar, ni en el seu millor moment, per damunt de Sánchez pel que fa als presidents més afavorits pels enquestats; una altra cosa és que l’avantatgessin en valoració personal. S’acumulen almenys cinc raons que converteixen en insòlita la inversió entre candidats conservadors:

En primer lloc, l’argument menys racional i més visceral: l’evidència que Feijóo encapçala la dreta espanyola i serà president en menys de dos anys, tret d’un daltabaix majúscul. És cert que aquesta successió ve protocol·litzada per tots els enquestadors, llevat del CIS, però com es podria cuinar o falsejar la pregunta «qui vol vostè que presideixi el Govern?»

En segon lloc, i per reforçar la successió dinàstica anterior, el PP és el partit conservador més votat en totes les enquestes, amb tres punts d’avantatge en el baròmetre que alhora subordina Feijóo a Abascal. La virtualitat d’un «sorpasso» veïnal a càrrec de Vox és només un excel·lent material novel·lístic.

En tercer lloc, i de manera contundent, la valoració personal de Feijóo supera la d’Abascal en la proporció de 3,5 a 3,0. Són dos suspensos nets, agreujats pel fet que en realitat són 2,5 i 2,0 perquè el CIS puntua d’u a deu. També suspèn Sánchez: li surt un 4,1 (3,1). Amb tot, el candidat popular millora en apreciació el seu veí radical. La clau és que l’examen el fan tots els enquestats, no només els votants conservadors. Es pot concloure que el candidat del PP mereix el respecte de qui en cap cas el votarà, mentre que Vox aporta sistemàticament l’aspirant més menyspreat del cartell, almenys des dels temps de vigència de Podem.

En quart lloc, ni tan sols els denunciants, des de la dreta majoritària, dels tons apagats que llastren Feijóo, rastregen la seva alternativa en altres caladors. Un conservador, descontent amb el seu aspirant actual i a qui se li demana que elegeixi president/a del Govern, gairebé per definició aposta per Díaz Ayuso. Doncs bé, ja només citen espontàniament la presidenta de Madrid un cinc per cent dels enquestats, en clar declivi respecte dels baròmetres d’esplendor. És a dir, la seva acollida és tres vegades més feble que l’afecte pels candidats predominants de la dreta. El duel és Feijóo/Abascal.

En cinquè i definitiu lloc, Abascal és un pèssim candidat objectiu, en comparació amb líders ultres acreditats com Le Pen, Orbán o Meloni. Tot i que el president de Vox no ha entorpit el creixement dels seus, costa trobar-li virtuts emocionals que justifiquin una preeminència sobre Feijóo, que tanmateix s’ha produït en el baròmetre. No l’hi ajuda ni la fisonomia.

La tradició de baròmetres que encimbellen Abascal per damunt de Feijóo, en una tendència que s’havia interromput i ara aflora de nou, ofereix pistes sobre l’estancament del PP. Igual com demostra Extremadura i amb força probabilitat confirmarà l’Aragó, l’ensorrament perfectament comprensible del PSOE no provoca una osmosi cap a la dreta més propera: se salta un esglaó. Feijóo, Guardiola o Azcón revelen que la sempre pintoresca política espanyola desenterra el triomf per resignació.