Els diaris de paper

Tenen una cosa meravellosa els diaris en paper, sobretot en aquesta època digital. Ho penso en veure exposades diverses portades de diaris de la mostra de la Casa de Cultura de Girona Última hora. La història en primera plana, del periodista Josep Bosch, comissariada per Miquel Fañanàs.

Bosch m’explica que va començar a col·leccionar diaris i a buscar-los arreu del món fa dècades, i que aquesta col·lecció es va convertir en una passió. Els seus amics periodistes, assegura, li deien que a ell no li importava tant el que passava al món com assegurar-se de posseir el diari on l’esdeveniment es veiés reflectit.

Em fa orgull veure a la mostra la portada del Diari de Girona del dia en què el Girona F.C. va ascendir a Primera Divisió (4 de juny de 2017). Aquella edició especial de doble portada comptava amb Jordi Xargayó com a director i Jordi Roura com a cap d’esports.

He vist retallades i enquadrades per tot Girona les contres d’Albert Soler. N’he guardada una que va fer a Vicent Partal, director de VilaWeb, entre d’altres. Recordo amb orgull haver entrat en un centre de meditació de Girona i trobar enquadrada una contra que jo mateix havia fet a una monja budista.

A la meva hemeroteca particular hi tinc contres dels diumenges de Jordi Bosch. Reportatges d’Alfons Petit del Dominical, columnes d’opinió de John Carlin, entrevistes de Leila Guerreiro. Tinc diverses entrevistes que vaig fer en temps remots, quan treballava al Diario La Nación i estudiava periodisme a Buenos Aires. Paper que he anat transportant per mig món. Tinc una entrevista de Tura Soler, la que va fer a Joan Vila, l’assassí serial conegut com el zelador d’Olot, quan ja era a la presó.

A casa, els diumenges es compraven molts diaris, que aleshores venien carregats de suplements. Hi ha alguna cosa com veure els diaris al vespre als bars, després d’hores de ser remenats?

El primer reportatge que vaig fer el vaig veure dies més tard embolicant mitja dotzena d’ous en una verduleria. M’explica un amic periodista que la seva mare va assecar els terra amb un reportatge seu. I malgrat tot això, estimem el paper. Testimoni dels temps: cada arruga, cada marge marcat, explica una història que no es pot esborrar amb un clic. Sí, acabarà desapareixent. Potser per les arnes, la humitat. Qui sap? Però també és una manera de resistència (per ingènua que sigui) a què els fets s’esvaeixin, a què les nostres vides i les nostres històries es redueixin a pantalles que s’actualitzen i s’esborren sense deixar rastre.