Quan fer-se gran es converteix en un negoci

La precarietat a les residències provoca que la nostra gent gran que hi viu no rebin l’atenció ni les cures de qualitat que es mereixen. El personal que hi treballa pateix ràtios desfasades i la major part de les vegades no es compleixen per manca de cobertura de les incidències, salaris de misèria i condicions de treball precàries. Aquesta situació impossibilita una atenció digna.

A les comarques gironines, fer-se gran i necessitar cures s’ha convertit en una cursa d’obstacles on la dignitat humana sembla haver quedat en un segon pla davant els beneficis empresarials. El sistema de la dependència actual no només està infrafinançat, sinó que en molts casos s’ha mercantilitzat en extrem. La realitat rere les parets de molts centres residencials de la demarcació dista molt de l’ideal d’una vellesa tranquil·la. El crit d’alerta se centra en unes mancances estructurals que fan impossible una atenció personalitzada.

Les ràtios actuals són impossibles. No és estrany trobar una sola gericultora fent-se càrrec de més de deu residents amb dependència severa. El resultat? Les cures es redueixen a fer la higiene, alimentació ràpida i sense espai per a l’escolta o l’acompanyament emocional. Moltes instal·lacions no han evolucionat al ritme de les necessitats actuals (demències complexes o cures pal·liatives), convertint-se en espais freds i rígids que recorden més als antics hospitals d’altres èpoques que a una llar.

El sector de la dependència se sosté sobre les espatlles de milers de treballadores (majoritàriament dones) que pateixen una precarietat laboral crònica. Amb els salaris més baixos de tot l’àmbit sociosanitari, és una constant la fuga de talent cap al sistema públic de salut o d’altres sectors. Aquesta rotació de personal no és només un problema laboral; és un drama humà. La falta de continuïtat impedeix que es creïn els vincles de confiança vitals per a les persones grans, que veuen com les mans que les cuiden van canviant. És una vergonya que la cura de la nostra gent gran es converteixi en un negoci on es retalla en menjar i personal per obtenir més beneficis.

Les famílies gironines s’enfronten a una crua realitat: llistes d’espera per accedir a una plaça pública. Aquesta mancança empeny els usuaris cap al sector privat, amb preus que superen les pensions mitjanes de la regió, convertint el dret a una vellesa digna en un luxe inaccessible per a molts.

Davant d’aquest escenari, és totalment necessari un canvi de model immediat cap a un model 100% públic i centrat en la persona. Algunes propostes claus que cal exigir a les administracions són: Eliminar l’ànim de lucre de la gestió de les residències, com a societat no podem monetitzar la dignitat de la nostra gent gran. Cal crear espais més petits i humans que respectin la intimitat dels residents i dignificar les condicions de les gericultores per equiparar-les a les de la resta del sector sanitari. Un altre element imprescindible seria la integració dels CAP de manera constant als centres per evitar el trasllat sistemàtic a les urgències hospitalàries, facilitant i millorant l’atenció.

La denúncia és clara: la vellesa no és un problema que s’hagi de «gestionar» al menor cost possible, sinó una etapa de la vida que mereix inversió, respecte i, per damunt de tot, humanitat.