La segona guerra freda

No cal ser massa agosarat per considerar que estem entrant en una nova guerra freda. La primera va ser des de 1945 fins a 1990 entre el bloc soviètic, amb l’URSS, i el bloc occidental, sobretot amb els Estats Units. Aquella guerra es basava, per un costat, en la defensa ideològica d’un model comunista i, per l’altre, la defensa d’un sistema democràtic. Al seu entorn es va construir un conjunt de relacions entre països, intercanvis comercials i desenvolupament armamentista amb la idea dissuasiva, de forma que, si em fas mal, tu també te’n faràs. Tot això es va fer amb relacions que hem anat explicant aquí, en base al dòlar com a moneda d’intercanvi i sovint també en base a guerres, a vegades per defensar un espai ideològic, i altres per qüestions de domini econòmic.

Durant aquests 45 anys van passar dues coses essencials: la primera és que hi havia prou matèries primeres per a tothom, hi havia abundància de matèries primeres suficient per a la població existent. La segona és que les ideologies servien, més o menys, per resoldre els problemes que les societats anaven trobant. En aquest període de 45 anys podem dir que hi havia una economia de pau. Ara, 35 anys més tard, apareix el planeta del caos, fruit d’unes necessitats de matèries primeres i de serveis que s’han tornat escassos i d’una història de l’endeutament mundial que ha arribat al seu límit.

Si l’any 2020 va ser el del naixement de la ideologia del YOLO (You Only Live Once: només es viu una vegada, no em facis esforçar), el 2022 va ser l’inici de la guerra amb Ucraïna i la del XX congrés del partit comunista xinès. La guerra a Europa esdevé el terreny de joc entre EUA i Xina, on cada bàndol intenta emportar-se la millor part del mercat. El congrés xinès és el naixement d’una nova ideologia neo-Leninista que marca el pas al món, transmetent maneres de fer autoritàries mentre exporta productes difícils de competir.

El resultat és un còctel de quatre crisis: la crisi energètica, on la profunditat del 2022 va ser del 3% del PIB, comparable a la dels anys 1970; la crisi democràtica i social, il·lustrada per la pujada de les desigualtats de riquesa, que s’assembla al que va passar als anys 1930; la crisi del deute, on el deute privat i el públic arriba a cotes del 300% del PIB en les principals economies mundials, un mirall del que passava després de la guerra el 1945; i finalment la crisi mediambiental, sense precedents que, per primera vegada a la història, força al món a haver de fer una transició energètica amb recursos de baixa entropia, lluny de la cultura desenvolupada durant 250 anys amb energia fòssil.

És per això que es diu que hem entrat en una nova economia de guerra, on la confiança es canvia per malfiança; l’equilibri de poder condueix a la relació de dependència; les relacions multilaterals es metamorfitzen en transaccions bilaterals; on el que és legal es transforma en arbitrari; el lliure canvi es veu amenaçat pel retorn a les fronteres i al proteccionisme; el risc cibernètic passa de l’esfera pública a la privada, i el conflicte puja des de baixa intensitat a alta. Això ha fet que la geopolítica entri violentament en l’economia, una economia de guerra que transfereix el valor de la demanda al de la producció. No cal créixer en volum, en control de mercats, cal créixer en qualitat, en eficiència i en menors costos. La integració vertical, menyspreada els últims anys, retorna amb força. És hora dels enginyers substituint els especialistes en comprar empreses i quotes de mercat.

El món de les empreses ha d’aprendre l’extensió de la paraula «Guerra híbrida», familiaritzant-se amb la guerra tecnològica, les dependències de les cadenes de valor i dels guanys de productivitat. Si fins ara el criteri de gestió es basava en el compliment de ESG, «Medi ambient, polítiques Socials i Governança», coneguts com a inversió responsable, l’actualització de les lletres ara serà la d’«Energia, Seguretat i Guerra». L’energia s’imposa com l’ull del cicló de la transició ambiental; la Seguretat es redefineix com el control dels aprovisionaments; i la Guerra obliga als poders públics i als líders econòmics a evolucionar des d’un món en abundància a un altre de penúria.

En aquest nou escenari la Xina s’hi està preparant des de fa deu anys amb el pacte ancestral «Estat ric, poble pobre». El relat dirigent és el de fer els sacrificis necessaris per assolir l’objectiu comú d’esdevenir el número u mundial el 2049. Els Estats Units reforçarà la supremacia en quatre pilars fonamentals: l’energia, la defensa, el món digital i l’agroalimentari. Europa és la gran perjudicada en aquest repartiment. Però gràcies a la gran diversitat cultural esdevé la primera font d’idees del món, tot i que incapaç d’explotar els canvis econòmics en profit seu. No se’n sortirà si no transforma el pacte social dels últims 70 anys, concebut a favor dels ara sèniors (que tenen un 30% dels vots), en un nou impuls solidari, dirigit completament als joves. Són ells qui hauran d’inventar un estil de vida adaptat al món post-Covid, al voltant de tres conceptes: el benestar, les connexions digitals i la recerca de sentit en l’acció.

Són aquests joves europeus els que, en el futur, seran els únics capaços de posar ordre en el «planeta del caos» que hauran desenvolupat, mentrestant, els dirigents xinesos i americans.

Estem entrant en zona de turbulències, en un planeta caos que recorda l’estagflació dels anys 1970 que es va resoldre per un nou model econòmic i per canvis tecnològics al decenni 1980.

Per això no es poden cometre els errors que es van fer llavors: no avaluar l’amplitud del moment de ruptura, negant els fets, i fent mostra d’una arrogància agafant els desitjos per la realitat. Caldrà sortir de la zona de confort, que serà reservada als ximples que es creguin forts.