El vent de Brunyola

Tot i ser blanenc i, és clar, selvatà, Brunyola havia estat durant molts anys només un rètol que em quedava a la dreta de la carretera Santa Coloma de Farners-Olot quan hi transitava en direcció nord. Els confesso, amb una certa vergonya, que alguns dels pobles de la meva comarca no els vaig arribar a trepitjar mai fins ja ben passada la cinquantena. Un d’ells era Brunyola. Les coses van canviar quan vaig conèixer la Quima. La Quima de «La Barca», li diem a casa, donat que la vàrem conèixer treballant de cambrera al restaurant de Bescanó, que porta aquest nom en homenatge a la barca que durant molts anys travessava el riu Ter. De seguida vàrem connectar. L’afició compartida pels bolets en va ser l’espurna. La seva calidesa i bonhomia, el gresol.

La seva amistat m’ha permès conèixer, no només el mas familiar on de tant en tant, amb una generositat enorme, ens fa d’amfitriona, sinó també alguns dels boscos i paratges que travessa la carretera que connecta amb Sant Dalmai: camps d’avellaners, pinedes joves, senders que voregen el riu Onyar, La Resclosa. La Quima ens ha fet descobrir uns racons, uns paisatges que, tot i tenir-los ben a prop, desconeixíem.

La Quima, no cal dir-ho, és «molt bona gent». Ara, però, des que fa pocs dies va aterrar a Brunyola El Foraster, comparteix l’elogi amb tots els seus veïns. També amb els de Sant Martí Sapresa. Majoritàriament, deu ser així en tots els pobles que durant aquests anys ha visitat el programa. Perquè, afortunadament, la gent atresora més qualitats positives que negatives. Tot i que, a banda dels que es mereixen la recurrent i gratificant floreta que regala als veïns dels pobles que visita en Quim Masferrer al final del programa, rascant una miqueta, potser trobaríem, de tant en tant, algunes ovelles negres.

Veig El Foraster sempre que puc. I, en general, m’ho passo bé. Em fa riure o somriure. I, tot i que algunes de les seves reflexions m’han semblat interessants, no comparteixo la crítica que, en una publicació digital, l’Albert Brosa va fer del programa i concretament de la promo (Ni carrers, ni campanars, ni paisatges, el millor de cada poble és la gent) amb el títol de Quan el xou empobreix el relat rural. «En un moment en què l’agenda rural reclama mirades curoses i compromeses, reduir el món rural a un banc de personatges simpàtics per fer riure, no ajuda. La televisió no és un teatre», deia el Sr. Brosa.

La televisió, pública o no, també ha d’oferir teatre. Ha de tenir cura de totes les vessants. També de l’humor, el divertiment i l’esbarjo. I El Foraster conreua aquests tres aspectes (també d’altres) amb escreix. I ho fa amb sensibilitat, subtilesa i respecte vers persones i personatges que configuren un bocí del paisatge humà dels pobles que visita. L’enginy dels guionistes per lligar les històries (més o menys improvisades) recollides a peu de carrer amb la performance final és remarcable. A Brunyola va quedar palès amb el suc que en Quim i el seu equip van saber treure del vent. Un vent que semblaven detectar només els brunyolencs i que estic segur que va fer riure o somriure a la nombrosíssima audiència que gaudeix del programa. Una audiència que, a banda de depriments telenotícies, debats crispats, reportatges aterridors, etc., agraeix que la televisió pública li ofereixi també una mica de teatre. Ben preparat, ben amanit, ben cuinat i ben servit.