7 de febrer: punt d’inflexió o de no retorn?

Quan es publiquin aquestes línies, ja s’haurà celebrat la manifestació del dissabte 7 de febrer per part de les plataformes d’usuaris del ferrocarril de Catalunya (no únicament Rodalies), amb el suport d’un nombrosíssim nombre d’entitats, organitzacions, sindicats, ONG, etc. A la vegada, avui comença, si no es desconvoca, una vaga general de sindicats ferroviaris, maquinistes, etc. Pot semblar que, després de les dimissions i compareixences als dos parlaments, el de Catalunya i el de Madrid, estem tocant fons amb el col·lapse, però no només de Rodalies, sinó del sistema ferroviari a Catalunya, excepte els FGC. No crec que els usuaris s’enganyin, potser sí que ho facin els polítics, per tirar la pilota endavant, entonant la cançó de l’enfadós (uns) i del català emprenyat (altres).

En el cim de la crisi, en pocs dies de diferència, van ser entrevistats per TV3 tres enginyers, afirmant que fins que no es normalitzi la situació (per la desinversió que hi ha hagut) poden passar 2 anys en un cas, fins a 10 anys en l’altre (si hi ha voluntat política, deien), i fins a 20 anys per arribar al nivell dels FGC. Si hem de fer cas a aquests enginyers, és evident que estem molt lluny, però molt, d’una normalitat ferroviària.

Atenció al matís: si hi ha voluntat política. Sembla que sí que hi ha hagut voluntat política durant anys per part dels Governs centrals (PP i PSOE), per tal que la xarxa d’alta velocitat sigui la segona més llarga del món, després de la de la Xina. Una bestiesa, perdoneu-me l’expressió, que no va ser ni ha sigut considerada una ratlla vermella per part dels diferents Governs de la Generalitat, dels quals han format part partits que es manifestaran també a l’esmentada manifestació. Però tampoc va ser qüestionada, sí sobre el paper i com a indignació, però que no va anar més enllà, per part dels diferents parlaments, partits, sindicats, patronals, gremis, ONGs, consumidors, ecologistes, etc. I quan és evident que era un despropòsit, doncs no tenim ni les infraestructures, logística, maquinària i l’exèrcit de treballadors de manteniment que té la Xina. Ni altres països europeus, que amb menys xarxa porten més passatgers que Espanya!

Un sol exemple, per a mi indicador de la miopia, negligència o hipocresia. Durant 40 anys he estat usuari de la línia R3 Barcelona-L’Hospitalet de Llobregat a Puigcerdà-La Tour-de-Carol (sí, en francès, ara ho entendreu), una línia que hauria de ser internacional, com ho és la R11 Barcelona-Portbou-Cerbère. Doncs no, és una línia de Rodalies, ni tan sols de mitja distància, on els diferents Governs de la Generalitat han anat i segueixen xiulant. Òbviament, una línia internacional té més inversions i més llargues que una de Rodalies. A qui li interessa a Catalunya que segueixi sent de Rodalies?

Durant anys, tothom observava com quelcom inaudit que l’Estat invertís de 10 euros dels pressupostos del Ministeri de Foment o Transports, 9 per l’AVE i 1 per Cercanías (i dins d’aquest Rodalies). Ha hagut d’arribar el col·lapse perquè ara tothom s’estripi la vestimenta, s’escriguin rius de tinta, es demanin dimissions, ah! i surti el canvi climàtic que fins ara es relativitzava! I que el que es va invertir en alta velocitat entre 1990 i 2018, segons dades oficials de la mateixa Airef (autoritat espanyola en afers fiscals), va ser 15 vegades!! el que es va invertir en Cercanías (inclòs Rodalies). L’escàndol arriba quan en el mateix informe es pot observar que, després d’aquests 30 anys (que han vist passar tots els partits polítics catalans, alguns passant pel Govern i altres pactant amb els respectius Governs centrals), el nombre de viatgers de l’alta velocitat va ser de 30 milions a l’any, per 562 milions l’any dels trens de proximitat!!

Com en el cas de la manifestació ja del 2007 a Catalunya pel fiasco de Rodalies, que segons molts analistes va ser la benzina perquè el procés comencés a fer xup-xup, ara novament torna el relat del greuge pel que s’ha invertit a Madrid i no a Catalunya, en Rodalies. Però els números, en canvi, no apunten a l’esgarrifosa xifra de 1 a 9 (dades que jo ja tenia o de 1 a 15, com s’ha conegut ara per l’Airef). Són de 1 a 3. Pregunta del milió, com és possible que les esquerres socials, ambientals i polítiques, en general i sense entrar en matisos, passin per alt o no alcin prou la veu, en relació a l’escarni classista que significa invertir tant en alta velocitat durant anys, mentre el mitjà de transport que agafa la gran majoria de mortals es va deteriorant fins al punt de col·lapse? No fa falta fer estudis per saber qui agafa l’AVE: classe mitjana i alta, i per suposat turistes. Com és possible que torni el relat del greuge i no de la injustícia social?

I no parlarem de la crisi de l’habitatge, en la qual ara no entrarem, molt relacionada amb la deficient xarxa de transports públics de Catalunya. Atenció, de tots els transports públics, on fa anys estan fent l’agost empreses privades de bus i autocar concertades amb la Generalitat. I d’això no se’n parla gaire o gens...

Per acabar, s’estima que un 88% dels usuaris de Rodalies (segons la Universitat Rovira i Virgili) tenen problemes de salut mental en major o menor mesura. Seria una sorpresa positiva per a mi que aquestes 300.000 persones aproximadament tinguin esma per anar a la manifestació. Abandonar a la seva sort majories socials durant anys comporta ser cada vegada més feble.

Subscriu-te per seguir llegint