Creix l’economia

El malestar polític envers el govern creix al mateix temps que l’economia espanyola, que bat rècords històrics d’ocupació. Conviuen alhora sentiments contraposats: d’una banda, la percepció que a Espanya res no funciona bé i, de l’altra, les dades d’una expansió continuada, a la qual es deu una bona part de l’ocupació creada a la Unió Europea. Espanya no sempre és la campiona europea de l’atur juvenil, ni tampoc s’ha disparat –com tantes vegades es repeteix– el percentatge de funcionaris en relació amb el nombre d’empleats del sector privat. L’economia avança impulsada per forts vents de cua, entre els quals cal comptar els dubtosos esteroides de l’endeutament, la caiguda dels tipus d’interès i l’arribada massiva d’immigrants, conseqüència natural de la baixa demografia del nostre país.

Hi ha, és clar, raons per a la preocupació en els comptes nacionals; i no pas menor és la sostenibilitat de les pensions quan l’economia es refredi i l’atur torni a repuntar amb força, o la baixa productivitat dels treballadors. També hi ha causes globals que amenacen el vigor del creixement, com la debilitat alemanya, el risc rus i la pèrdua de competitivitat industrial en els sectors capdavanters de les noves tecnologies. Tot penja d’un fil, és cert, però faríem mal de negar l’evidència: el PIB espanyol puja i continuarà fent-ho durant un temps, encara que només sigui per l’efecte d’arrossegament. I ens n’hem d’alegrar després de dues dècades d’estancament.

Per què, doncs, la percepció social és tan dolenta? Se m’acudeixen dos motius. El primer és la forta polarització partidista que fa inviables els plans a mitjà i llarg termini, com ara el manteniment de les infraestructures o la modernització de l’estat del benestar. El segon motiu, en canvi, té a veure directament amb la butxaca familiar. Tot i que els sous hagin pujat –i en certs casos, com el salari mínim interprofessional, d’una manera notable–, hi ha tres o quatre punts de tensió que desvirtuen l’efecte de la millora retributiva. El més important, amb molta diferència, és l’escassetat d’habitatge disponible per a la venda o per al lloguer. El forat produït pel preu dels immobles és d’una magnitud tal que cap política pública o privada de rendes no pot ser efectiva. Sense habitatge assequible no hi ha futur. Qualsevol política econòmica que no doni resposta a aquest repte no aconseguirà traduir-se en benestar col·lectiu. Però hi ha altres problemes semblants –potser no de la mateixa magnitud– que agreugen el malestar col·lectiu. Penso en el preu dels aliments, sorprenentment elevat si l’analitzem en el context europeu, o en el de la bombolla inflacionària que comença a afectar determinats serveis.

La polarització potser serveix per mobilitzar l’electorat i guanyar (o perdre) eleccions, però no ofereix solucions als nostres problemes. Un govern responsable, sigui del signe que sigui, ha d’actuar prioritàriament sobre l’habitatge: accelerant la construcció d’apartaments i locals destinats a l’ús públic o al lloguer, liberalitzant sòl edificable on sigui possible i reduint la burocràcia que afecta el sector. Alhora, faria bé d’analitzar per què el preu de la cistella de la compra no para de pujar i de prendre mesures per revertir aquesta tendència. Si a això hi afegim polítiques generoses de manteniment de les infraestructures públiques, crec que ens podríem donar més que per satisfets. Són tres grans fractures que impacten sobre qualsevol recuperació econòmica.

Subscriu-te per seguir llegint