Manuel Azaña, un home lúcid

La història d’Espanya, des de mitjan segle XIX fins a l’any 1936, és la successió de tot un seguit de revolucions frustrades (1843, 1854, 1868 i 1931) seguides d’unes altres tantes restauracions triomfants el 1844, 1856, 1874 i 1939, que condemnaren a l’estat a pagar les conseqüències del temps perdut pels seus polítics.

Aquesta sàvia reflexió feta per l’eminent historiador català Josep Fontana, m’ha vingut a la memòria arran de llegir un llibre d’articles escrits per Manuel Azaña en els que mira de trobar les raons que puguin explicar d’alguna manera les causes de la caiguda de la II República espanyola.

He de confessar que d’aquest període de la història, de Manuel Azaña és de qui en tenia menys informació. Conec força més bé a Unamuno, Ortega i Gasset, Pérez Galdós…, i en el pla polític al socialista Largo Caballero o a l’anarquista Bonaventura Durruti que va ser detingut a Girona després de fer un míting sindicalista en el teatre municipal. En Durruti si no hagués estat assassinat, segurament que hauria fet cap en el POUM d’Andreu Nin i Maurín que aspirava a guanyar la guerra, salvar la república i fer la revolució social.

Per diferents raons, a Espanya no ha pogut triomfar mai una república federal socialista ni, en aquell temps tan sols una revolució liberal democràticoburgesa.

Amb la lectura d’aquest llibre de l’Azaña que m’ha caigut a les mans, he de dir que he descobert a un gran prosista, literat, assagista i polític que potser fins ara no havia sabut valorar prou.

Azaña era un burgès francmaçó de tarannà progressista, que es va trobar en mig d’un potent foc creuat que tenia a les forces d’esquerra que donaren suport al Front Popular que li demanaven que fes la reforma agrària, una separació església-estat, que afrontés amb valentia l’anomenat problema català, que resolgués la qüestió militar i que implementés una política que portés a l’estat cap a un millor repartiment dels recursos, en definitiva cap a una certa justícia social i distributiva.

Des del mateix 14 d’abril de 1931, aquestes aspiracions legítimes d’una gran part de la població varen tenir davant a monàrquics, aristòcrates, gran part dels bisbes i el clero, els militars africanistes (Sanjurjo, Queipo de Llano, Mola, Franco…), i també a les grans fortunes agràries i industrials des de Francesc Cambó fins al mallorquí Joan March que no dubtarien ni un moment a col·laborar en el finançament del cop d’estat i la posterior creuada que el general Franco va promoure el 18 de juliol de 1936.

Aquí vull remarcar que Cambó va pagar un llibre que va escriure Josep Pla (Història de la II república espanyola) que va ajudar i molt a minar el prestigi de la república. Aquest text que en el seu moment va tenir una gran difusió, durant molt de temps va ser amagat sota l’estora, tant pel mateix escriptor de Llofriu, com per la gran llopada d’acòlits planistes que, per no menystenir la seva vàlua literària obvien els seus posicionaments ideològics, no tan sols conservadors sinó contraris al mateix catalanisme.

Azaña des del seu exili francès analitza els fets amb una gran lucidesa, fa autocrítica, admet errors, però denuncia la soledat d’un govern que no va tenir cap suport de les democràcies occidentals que es varen fer l’orni i no varen saber veure el que els hi cauria al damunt tot just al cap d’uns mesos.

Per complementar la informació del període, hem acudit a la lectura d’un altre autor de referència, l’historiador britànic Paul Preston. Concretament, ens han agradat dos textos seus Arquitectes del terror i Els artífex de l’Odi en els que denuncia fins a quin punt les informacions falses —això que ara en diuen les fakes news— varen afavorir l’esclat de la guerra civil.

L’antisemitisme, en un estat que havia expulsat als jueus ja feia segles i la urticària vers qualsevol reforma social, amanit amb grans dosis de totalitarisme, varen propiciar que parts importants de la població abonessin el règim de repressió indiscriminada que Franco va instaurar l’endemà mateix que el govern de Burgos donés per acabada la guerra civil, l’1 d’abril de 1939.

La II República fou la gran oportunitat perduda pels obrers i camperols hispànics per aconseguir un cert grau d’emancipació.

Per la pressa que tenien alguns d’assolir una revolució socialista, proletària i internacionalista, es menystingué i s’envià a dida la possibilitat més realista d’implementar com a pas previ una democràcia liberal burgesa.

Per Lleó Trotski, la classe obrera espanyola més revolucionària, fou traïda en primer lloc pels partits republicans burgesos del Front Popular, després pels estalinistes i per l’empanada mental que tenien els anarquistes. Malgrat tot, la gent del POUM que serien amb els que jo m’hagués identificat més, fou perseguida tant pels agents soviètics encegats per Stalin, com per les forces més reaccionàries del país.

Entre els uns i els altres, tots ajudaren a fer el brou gros donant arguments als contrarevolucionaris, als monàrquics, als militars, als capitalistes burgesos, al clero més extremista, en definitiva al feixisme perquè després de la guerra, la comunitat internacional validés la dictadura de Franco com a un mal menor assumible perquè, en el context de la guerra freda, havia fet fracassar els avenços de la classe obrera i posat fre a l’avenç del comunisme.

Subscriu-te per seguir llegint