«El món és boig, boig, boig»

Aplico irònicament el títol d’una pel·lícula còmica a la demencial i trista tragèdia moral, que s’està manifestant pertorbadorament en els papers desclassificats del pederasta Jeffrey Epstein. El film dirigit per Stanley Kramer és entretingut, exagerat amb gags memorables. Era un cineasta dedicat de ple a la producció i a la direcció: una biografia d’èxits: El Judici de Nuremberg, Sol davant el perill, Mort d’un viatjant i Endevina qui ve a sopar.

La cinta pretenia ser una broma aparatosa i el títol simpàtic defineix un drama angoixós. Aspectes de l’actualitat ens fan pensar que vivim en un món foll, atès que es victimitza amb arrogància a noies. No noto grans diferències fàctiques entre el que passava a l’illa del depredador sexual i el que succeïa en els mercats d’esclaus, on se subhastaven dones que eren comprades com esclaves sexuals.

De petits els nens i les nenes vivíem separats en els actes públics, església, teatre, cinema. Els nois érem superiors indiscutiblement i elles també assumien inconscientment la seva inferioritat. Els casats escridassaven a la muller o si algun, sense motiu, la picava, els mascles ho justificaven dient: «no cal argumentar-ho, ella ja trobarà motius justos per ser atonyinada». Tota aquesta porqueria educativa formava part substancial de l’aprenentatge cultural per endinsar-nos en la comunitat dels grans, en la qual els empresaris eren homes, com l’alcalde, com el rector, els mestres, els amos dels bars i de les tendes, com el cap d’estat; que polítics, escriptors, directors de cinema, fossin tots del gènere masculí, era la cosa més normal del món i ben acceptada per tothom.

El col·lectiu dels adults certificava el que ens havien ensenyat i el que trobaríem en el servei militar: tinents, capitans, comandants, coronels, generals, molt coratjosos, com llestos i cultes els professors que vaig tenir a la universitat.

Era un món d’homes. «It’s a man’s man’s man’s world» cantava al 1964 James Brown. «Muñequita linda, de cabellos de oro, de dientes de perla, labios de rubí» mussitava l’Antonio Machín. En una revista de modes es llegia en un anunci: «¿Procuras ser tan hermosa como un cuadro?». Tampoc hi ha massa diferència entre el missatge de l’anunci amb l’exhibició de cossos femenins despullats en el premi Gloobus d’Or i en la 68 edició dels Grammy.

En el temps dins i fora de la facultat vaig ser contra educat i s’esmicolaren els reaccionaris valors. Com tots em vaig posar a favor de la promoció i l’alliberació de la dona i contra la discriminació sexual; vaig llegir llibres de les feministes, anys després, un cop professor, vaig transmetre als alumnes aquesta informació, en especial a les classes de Sociologia per preparar-los per viure en una realitat canviada, molt diferent, però no observo grans canvis entre el que ofereix el que s’ha materialitzat en l’illa d’Epstein i en eixams ignots d’illes de maltractadors contra noies indefenses.

A classe de Sociologia els alumnes es divertien i s’enfadaven discutint i comprovant la injustícia, el poc respecte social que s’havia tingut a les dones. En els treballs de camp esbrinàvem el tracte que reben les casades i les treballadores, i també les que festejaven per saber a què se sentien obligades a fer.

Analitzarem el rol de la dona en els contes tradicionals i en el cinema, escoles familiars de socialització. Des del seu origen han tractat a dona amb desigualtat i inferioritat, sempre depenen d’un home, de joves del pare i després del marit. Les casades actuaven obligades pel que la societat exigia i esperava rebre: la dedicació a la casa i als fills i no podien fer el que volien per sentir-se realitzades.

Els relats que conten els films han afectat generacions amb els seus arguments, continguts, imatges i idees. El cine i la televisió han reforçat i legitimat tota mena d’estereotips sobre la dona. A voltes la representen en papers secundaris i tradicionals, ancorada en passats remots; protagonitzen personatges febles, romàntics, vicaris respecte al protagonista masculí, sense autonomia narrativa i disposades a abandonar els mateixos anhels per amor a l’home. Durant anys l’actriu americana Doris Day ensenyava en una sèrie d’èxit a la televisió com havien de ser i comportar-se les dones i com ser la perfecta companya del soldat cansat.

Ens adonarem de l’opressió de la dona, el bloqueig institucional a la llibertat i que en la vida ordinària estava subjecte a prejudicis ancestrals i ens dedicarem a estudiar quins eren els continguts culturals que recordaven insistentment a la dona com havia de vestir i com de submisa i calladeta havia de ser. Havia d’encarnar els valors de la feminitat i no havia d’ombrejar, ni inferioritzar el marit que havia de ser tractat amb exquisit respecte.

Semblava que havíem avançat molt moralment. Si em situo al mateix temps que vaig començar a donar classes hauria dit que era impossible que en el món tanta degradació moral com l’actual.

Subscriu-te per seguir llegint