Un pacte que trontolla

El nostre sistema polític es basa en l’anomenat contracte social. Això és, que la ciutadania accepta les lleis d’un estat i li cedeix una part dels seus ingressos a canvi que aquest la protegeixi i li garanteixi uns drets bàsics. Tanmateix, les diferents administracions que el formen –ministeris, governs autònoms, ajuntaments, etc.– no sempre tenen la capacitat d’arribar a tothom i a tot arreu per garantir el compromís adquirit. Per això, moltes vegades deleguen l’execució d’aquestes tasques en entitats socials, tot mantenint la titularitat de l’obligació. Solen ser associacions i fundacions arrelades al territori i, per tant, són coneixedores de la seva idiosincràsia i de les necessitats de la seva gent –quins avis viuen sols, a quina casa no poden bufar calent, on hi ha una persona amb discapacitat, etc.–.

En tractar-se d’unes obligacions que corresponen a l’estat, quan aquest les delega n’ha d’assumir el finançament –sense obviar que les mateixes entitats el poden completar amb quotes, patrocinis o donacions–. Com que es tracta de fons públics aquestes contractacions de serveis s’han de dur a terme de manera transparent i basant-se en unes lleis que les regulen. La manera més usual són les convocatòries de subvencions. Aquestes ofereixen tot un seguit de garanties a la ciutadania per evitar el frau i la malversació d’uns diners que provenen dels seus impostos. En primer lloc les entitats han de complir una sèrie de requisits per accedir-hi i, un cop realitzades les tasques que s’han finançat, s’ha de presentar a l’administració atorgant la documentació que acrediti que allò s’ha realitzat i que els diners s’han gastat correctament. En cas contrari es pot obligar l’entitat a retornar total o parcialment l’import concedit i, fins i tot, penalitzar-la privant-la de presentar a noves subvencions.

Tot i que l’objectiu principal de les entitats són les persones a qui atenen; sabedores de la importància de presentar projectes coherents i de justificar-los correctament en temps i forma, han incorporat també personal –o bé n’han contractat d’extern– que els faci aquests tràmits de manera eficient i eficaç.

Ara bé, en aquesta delegació d’obligacions una de les dues parts no està fent les coses de manera correcta. Així, situacions que només podem considerar com a anòmales, i fins i tot absurdes, han acabat essent habituals. El més lògic seria que les entitats poguessin actuar amb previsió, que abans de començar l’any sabessin què podran fer i de quant disposaran per fer-ho. Això no obstant, no és fins al març o abril que, «anant bé», s’obren les convocatòries per presentar projectes de durada anual, dels quals potser fins a l’octubre no sabran si se’ls n’hi concedeix finançament i quina quantitat. Aleshores què? Quina s’aventurarà el gener a contractar personal, comprar materials o llogar espais? I, si tenia una previsió d’activitats per dur a terme durant dotze mesos, les haurà de concentrar totes en dos o tres? No és estrany, doncs, fa que l’atenció empitjori o deixi de ser-hi.

Quan s’esdevenen aquestes males praxis, l’estat està trencant la seva part del pacte i, per tant, incomplint el seu deure de garantir els drets bàsics a la ciutadania. Aquesta situació no es pot perllongar més. Cal que les administracions actuïn ja per revertir-la i que les entitats gaudeixin d’una seguretat jurídica per tal de poder treballar sense les incerteses actuals, amb uns calendaris sincronitzats i un finançament que arribi quan toca. Tota la societat hi sortirà guanyant.

Subscriu-te per seguir llegint