Aquelles sales de la Rambla

Se’n deia la Biblioteca, ho havia sigut l’any 1935. La sala es deia Artur Vinardell en memòria del bibliotecari que va llegar el seu patrimoni a la ciutat de Girona. Al número 1 de la Rambla de la Llibertat la sala va ser protagonista principal de la cultura d’una època difícil, però època, també, esplendorosa per l’acolliment popular d’una activitat expositora, rica i diversa. Era el temps gironí de la Rambla, centre, centríssim, de la ciutat. L’afluència a aquella sala era constant. Les exposicions eren variades de contingut: pintures de l’Escola d’Olot, totes, una darrere l’altra; un artista alemany que pintava coses rares; exposició de treballs escolars; mostres de la filatèlia; tant s’hi veia una expo d’homenatge a Joan Orihuel com un altre dia una conjunta de dos artistes de 19 anys, Francesc Torres Monsó, escultor, i Ernest Dalmau Corominas, pintor. També podíem veure-hi exposicions «trencadores» –vocabulari de l’època– com aquella titulada Insòlit, obra de Carles Vivó i Jordi Soler. No pararíem amb records entranyables d’aquella sala de la Rambla.

Més tard es va obrir una segona sala, la Fidel Aguilar, també d’exhibició, però ja amb un cert aire de taller, d’estudi artístic, com ara un curs de pessebrisme organitzat pel GEiEG; un altre dia una recordada exposició Salvem la Devesa a càrrec de l’Associació Democràtica d’Artistes de Girona (ADAG). La sala Fidel Aguilar presentava un aire obert, un toc de simpàtica sorpresa, sempre benvinguda.

El temps ha canviat el destí d’aquelles dues sales: la Fidel Aguilar és ara Oficina de Turisme. L’Artur Vinardell és destinada a una modalitat artística, exclusivament; té escassa afluència de visitants i aquest és un fet reconegut pels seus mateixos directius: «Pel que fa al consum i a la recepció de l’art contemporani no s’observa un públic sòlid, encara menys militant» (DdG, 7-4-2020).

Girona necessita una sala municipal per a exposicions de diversitat, convenients i necessàries pensant en la ciutadania. Posats a demanar: una sala generosa i cèntrica, pensant en la gent gran que té difícil accés als llocs culturals de la part alta de Girona. L’acceptació que havien tingut aquelles dues sales de la Rambla anava lligada qualitativament amb una eficàcia educadora per via natural i espontània. I és que la ciutadania necessita veure, tocar, informació de tota activitat artística, començant per aquella que es produeix aquí mateix. Només uns pocs exemples concrets de motius i temes que mereixen exposició: els cartells del concurs que anuncien Temps de Flors, obra ja esperada, dels estudiants de Batxillerat; les obres artístiques premiades als concursos d’Amics de la Unesco de Girona, al llarg de 31 anys; les pintures que s’obtenen del concurs de Pintura Ràpida del GEiEG; i els incomptables treballs escolars de caire artístic, com ara el cúmul d’obra plàstica que durant 10 anys han realitzat professors i alumnes del Col·legi Verd, estudiant la Catedral de Girona.

Aquella sala imaginària podria acollir també algun tast o avenç, renovable temporalment, del Fons d’Art Santos Torroella, mentre no es resol la seva complicada i llunyaníssima instal·lació. És aquell Fons categòric que els gironins ja hem acabat de pagar i no el veiem. De la seva exhibició ja no se’n parla. Caldria mantenir-ne el desig.

Subscriu-te per seguir llegint