El consens democràtic necessari

La transició va ser una bona època, la societat espanyola majoritàriament tenia per fi un objectiu engrescador. Després de l’obscur període franquista, miràvem Europa com l’Arcàdia somniada, volíem ser europeus, havíem albirat, en les visites que ens permetien els nostres minsos sous (parlo de les persones de la classe mitjana) o en les converses amb els turistes que ens visitaven, la majoria europeus, que a aquests països es vivia millor, que eren societats lliures, democràtiques i que gaudien d’un estat del benestar. I tots els estaments ens vam posar a treballar (això va servir per als pactes de la transició com el de la Constitució, els pactes de la Moncloa o els acords contra ETA) per bastir una democràcia, un estat del benestar i aconseguir l’entrada a Europa. Encara avui, a pesar del clima de confrontació actual, els espanyols som dels més europeistes. I, recordem-ho, l’Europa del mercat comú s’havia fet pel consens dels partits majoritaris i de les organitzacions socials.

Aquest somni s’ha fet realitat, avui som una democràcia consolidada, tenim un estat del benestar prou acceptable i som un país de ple dret de la UE. Però l’estat del benestar i la democràcia ens han mostrat les seves febleses. I la política ha caigut en el descrèdit. Avui tenim una societat que la política està desprestigiada i això comporta que la política no sigui l’escollida entre els millors, salvant rares excepcions. Tot va començar amb Aznar a qui li deien «el killer» perquè feia molt bé allò de matar al seu oponent quan no estava al govern. Va decidir encapçalar una màfia de polítics, periodistes, jutges i empresaris amb l’únic objectiu de treure Felipe González de la presidència del govern. La campanya va ser ferotge i l’ha explicada molt bé Anson, aleshores director del ABC. Des d’aleshores, sobretot el PP, s’ha comportat com enemic (no adversari), quan ha estat a l’oposició ha fet una política semblant a la d’Aznar en temps de Felipe. En el moment actual això es resumeix en la frase d’Aznar quan va dir «el que pugui fer que faci» (per desprestigiar al govern de Sánchez).

No seré qui digui que el govern Sánchez no ha donat motius per a crítiques fonamentades. Des dels casos de suposada corrupció o suposat assetjament a dones fins als pactes amb els socis que no han sigut els més coherents. Però casos com les querelles judicials contra la dona i el germà de Sánchez i molts pronunciaments del PP són incomprensibles si un vol ser un partit de govern. Ficar-se amb la família amb temes que si Sánchez perd el poder tots sabem que mai més en tornarem a sentir parlar són comportaments de molt baixa qualitat. Ara mateix tenim el problema de la regularització d’immigrants. El govern d’Aznar va fer vàries regularitzacions i el vicepresident Rajoy i el mateix Aznar les van defensar dient que Espanya «anava bé». Ara van votar a favor de prendre en consideració la iniciativa popular proposant la regularització i quan el govern ha decretat la regularització s’han llençat contra Sánchez sense pietat. És que Espanya no va bé en temes econòmics en aquests moments? En primer lloc, és atendre un dret de les persones, si treballen aquí haurien de tenir papers que els permetin tenir un sou digne (almenys el SMI recentment equiparat a la inflació) i pagar impostos i Seguretat Social. La llei comta, a més a més, amb el suport de bona part de l’església i d’associacions de drets humans. Però tot i que sigui una cosa raonable, és evident que no és més que un remei conjuntural perquè, en el tema migratori, no hi ha una posició espanyola (ni europea) coherent i, per tant, tot són solucions provisionals com molt bé raonava l’advocat Melero fa poc.

En clau política tocaria parlar de les eleccions anticipades d’Aragó. El 2 de gener vaig escriure un article sobre les eleccions, també anticipades, a Extremadura i, com que el que hauria de dir és, bàsicament, el mateix amb les diferències òbvies,`no ho faré, les meves reflexions ja estan en l’article citat. Tots sabem que els grans problemes de la societat (l’habitatge, el canvi climàtic, la immigració, els trens, etc.) costen de resoldre i que només avancen raonablement quan, com a la transició, ens posem uns objectius que la societat, majoritàriament, fa seus i la majoria de les forces (partits polítics, organitzacions empresarials, sindicats, etc.) treballen en una mateixa direcció.

Finalment, una de les grans batalles del moment és la lluita entre democràcia i autocràcia, ens hem de defensar dels Trump de torn a cada país. L’acostament del PP a Vox i del PPE a partits d’ultradreta no és una bona notícia i els flirteigs d’una part de l’empresariat català amb Aliança Catalana és un pas més en la deriva que vol blanquejar la ultradreta, que ens vol fer creure la fal·làcia de què la ultradreta és compatible amb la llibertat i la democràcia.