Ningú vol ser en Mazón

Quan vaig rebre l’avís que quedaven suspeses activitats de dijous a causa del vent, vaig mirar les previsions del Meteocat. A Girona -no sé en altres ciutats-, efectivament, es pronosticava un espantós vent de 18 km/h. Potser no és prou força per a aixecar la faldilla de la senyora que va al mercat, però no hi ha dubte que, amb aquesta potència, cal paralitzar el país, començant per les escoles: l’avió de paper llançat per un estudiant -continuen els estudiants fent avions de paper?- podria aterrar un parell de metres més enllà del calculat, amb tot el que implica. Amb 18 km/h, el vent podria fins i tot arrencar de les mans l’estel a un nen feble i despistat, suposant que abans pogués haver-lo elevat, i després ha d’anar el papà a recollir-lo qui sap on, potser a casa del veí. Cal evitar aquests perills com sigui, fa bé el governet de paralitzar tot el paralitzable, ells mateixos fa mesos que en donen exemple.

El primer que s’havia de fer davant l’amenaça d’aquests tornados de 18 km/h era proveir-se de paper de vàter, que l’alarma no hi incidís és prova que el governet no domina aquests menesters. Davant qualsevol desastre que ens amenaci l’existència, siguin vents de 18 km/h, una guerra nuclear, una pandèmia, un meteorit impactant al nostre barri o l’esperat harmagedon, la principal preocupació -si no l’única- és sempre com netejar-se el cul. A més, que les previsions fossin de 18 km/h no significa que, a l’hora de la veritat, la potència del vent no pogués arribar als 25 km/h, i aquí sí que la mortaldat entre la ciutadania tindria tints de massacre, per menys d’això a la veïna del quart li van volar un dia unes calces que tenia esteses al sol.

A les pel·lícules, un sempre ha mirat amb enveja aquells refugis subterranis que tenen els americans a sota casa, als quals s’accedeix per una porta de fusta exterior, a l’altura del sòl. S’hi tanquen a la que bufa el vent i, quan surten, la casa ha volat però ells s’ho han passat pipa allà sota, menjant llaunes de conserva i il·luminant-se amb un llum de butà, fins i tot ha servit per a estrènyer llaços familiars. Una previsió ventosa de 18 km/h era l’excusa perfecta per a construir dimecres un refugi d’aquests, i a això em vaig dedicar fins que vaig adonar-me que visc en un tercer pis i no cal, perquè als baixos hi ha un bar que també pot servir de recer davant qualsevol amenaça. I a més a més amb cervesa freda, no com a les pel·lícules, que només tenen garrafes d’aigua.

Governar avui un país o una comunitat autònoma és la mar de fàcil. Davant qualsevol eventualitat, s’envia una alarma i, a partir d’aquí, la culpa és sempre de l’imbècil del ciutadà que no s’ha quedat a casa, per més que la realitat sigui que tenim unes infraestructures tercermundistes. Ens envien alarma si fa vent, ens envien alarma si fa calor, ens envien alarma si neva, si plou també ens l’envien, igual si la grip es desboca, si es preveuen ones al mar i si un senglar es menja un entrepà. I si no passa res encara pitjor, això deu ser la calma que precedeix la tempesta, o sigui que també ens l’envien. L’ideal seria enviar-nos una sola alarma l’1 de gener, amb validesa per a tot l’any, així ens estalviaríem els esglais del mòbil cada vegada que en rebem una.

- «Alerta per tot el que pugui succeir aquest any! Eviti desplaçaments innecessaris i activitats a l’exterior. Se suspenen totes les activitats fins a l’1 de gener de l’any vinent, quan li enviarem una nova alerta. Ja està avisat, ara és cosa seva, el govern ja ha complert».

La culpa és d’en Mazón. Des que va passar el que va passar, ningú vol ser en Mazón, i davant d’una previsió que se surti mínimament del normal, es curen en salut i ens tanquen a tots a casa, cosa que és una excel·lent manera de rentar-se les mans. Els ciutadans ens hem convertit en éssers desvalguts que necessitem la tutela del poder, ja no som capaços de respondre als contratemps, com sí que sabien fer els nostres avis. No volem llibertat, volem amos, som com els esclaus alliberats que retrata Faulkner en un dels seus relats, «negres que havien perdut els seus blancs i vivien amagats per les coves de les muntanyes com si fossin animals». Tot i que potser estaven espantats perquè s’acostava un vent de 18 km/h.