Un palau al descobert

A primers de gener de 2025, ara fa poc més d’un any, es va presentar amb èxit i reconeixement el llibre de Josep M. Nolla, Jordi Sagrera i Miquel Àngel Fumanal (amb la col·laboració de Narcís Soler Masferrer) sobre el Palau Episcopal de Girona. Un llibre sòlid, potent, que desgrana l’evolució històrica d’aquest gran edifici i les seves variacions estructurals, ampliacions successives amb deconstruccions i reconstruccions i funcions diverses. El seguiment i la interrogació a aquestes variacions arquitectòniques faciliten la comprensió de les petjades acumulades en un edifici singular que des d’una incipient i efímera funció de palau comtal va esdevenir molt aviat i durant segles seu física i expressió material del poder dels bisbes de Girona. Ara convertit per voluntat i visió del bisbe Jaume Camprodon des de 1974 en les primeres decisions i des de 1979 en les primeres sales en Museu d’Art de Girona on s’hi concentren les col·leccions de la Generalitat, del Bisbat i de la Diputació.

En la seva concepció original el Museu d’Art va ser una sacsejada en un panorama més aviat pla del sistema de museus de la ciutat i va posar la primera pedra del que acabaria sent una renovació i ampliació d’aquest sistema amb la recuperació de vells museus actualitzats i l’obertura de nous museus com el Museu del Cinema i el Museu d’Història dels Jueus. El vell Museu Diocesà tancat a casa Carles i gairebé clandestí feia al salt al Palau Episcopal, i el Museu d’Història deixava les velles vel·leïtats sobre els Setges de 1808-1809 i assajava una nova lectura de la Història de la Ciutat. Només el Museu de Sant Pere de Galligants, de llarga tradició, i el Tresor de la Catedral brillaven amb llum pròpia en aquella època de refundació.

Però d’ençà d’aquella renovació ha passat pràcticament mig segle i el panorama ha tornat a una situació d’estancament, d’inèrcia sinó de paràlisi, d’alentiment de la voluntat i de la capacitat de remoure des dels Museus el panorama cultural i sobretot patrimonial de la ciutat. I això que tots els Museus han plantejat una política d’exposicions engrescadora, tant des del Museu d’Arqueologia com el Museu d’Història i el mateix Museu d’Art. Però la suma de les bones iniciatives individuals de cada museu no impedeix la sensació que tenim que el panorama roman immòbil tot esperant que passin coses. Una de les coses que ha de passar i que es fa esperar de forma desesperant és l’excavació a fons i la definició dels usos de la Casa Pastors, un patrimoni de la ciutat que ha despertat moltes expectatives i que ara sembla encallat. En definitiva sembla com si costés molt articular una lectura per al segle XXI, del qual ja hem consumit un quart, per al sistema de museus de la ciutat amb una definició clara de les funcions de cadascun i un ajustat equilibri entre el tractament integral de les col·leccions i la imprescindible política d’exposicions temporals. I una solució intel·ligent i plausible per a les col·leccions d’art contemporani.

És enmig d’aquesta situació que sorgeix amb força l’impacte de les obres que s’estan fent al Palau Episcopal, ara Museu d’Art. Veure una part important, la que mira a sud, de l’edifici i el pati amb bastides és senyal d’un moviment que ja es feia esperar massa. Les obres si responen a projectes i a necessitats són sempre una alegria. Si com és el cas les obres es demostren imprescindibles i urgents i es descobreix que potser un major retard hagués pogut tenir conseqüències catastròfiques, encara més.

Vaig tornar fa pocs dies al palau Episcopal. Feia alguns mesos que jo hi havia anat i tenia pendent d’anar a veure què estava passant en l’enorme fàbrica del Palau. Només d’entrar al Saló del Tron ja em vaig adonar que la direcció del Museu havia decidit fer compatible la visita de les parts del Museu no afectades per les obres amb la bona marxa i la continuïtat dels treballs. La part més essencial d’aquests treballs consisteix en aixecar les teulades de la part que afecta el cos central del Saló del Tron i l’edifici de la façana sud. Destapar la teulada vol dir deixar al descobert les entranyes del Museu i descobrir també que l’estat de les bigues, algunes ja molt malmeses, mantenia l’edifici en un equilibri precari. Carme Clusellas, la directora apassionada, explica amb fotografies de l’embigat destapat que després d’algunes pluges més potser ja no hi haguéssim arribat a temps. Les obres doncs que es preveien des de ja fa més de quatre anys han arribat justes. La voluntat de fer compatibles les obres i la visita del Museu havia de superar també la necessitat imperiosa de protegir de qualsevol eventualitat el conjunt preciós dels retaules gòtics del Saló del Tron. Els retaules han estat adequadament protegits amb estructures de tauler de fusta que defineixen unes grans caixes amb obertures laterals amb vidres que permeten la contemplació del biaix de les obres. És molt estimulant veure el Saló del Tron amb les seves obres embolicades, sense moure-les, i poder veure-les malgrat tot. La contemplació des d’aquestes finestretes laterals no pot ser completa del tot. I aquesta mancança s’ha superat amb un màping i una visió digital interactiva de les diverses peces que ara s’amaguen sota una capa protectora. La visió dels retaules de Púbol, de Canapost o de Cruïlles, o de peces de, per exemple, Corçà o Torroella de Montgrí, atorga una nova dimensió al patrimoni conservat.

La tecnologia permet d’una banda que les imatges, de forma puntual, adquireixin la vivesa del moviment: una espasa que es mou, un personatge que acluca els ulls, donen vida al retaule i de l’altre el joc de les imatges amb acostaments, allunyaments i ampliacions, atorga una visió en el detall que potser no teníem en la visió de conjunt de les peces. El plec d’un vestit, les cares dels personatges, la vermellor del diable fet animal fantàstic, les escenes del poder, la violència subalterna, uns dibuixos geomètrics, tot adquireix la dimensió d’un joc que amb el zoom, ens ajuda a navegar per un món màgic i estimulant.

Naturalment aquestes obres remouen el panorama, responen a necessitats molt peremptòries i resolen un problema estructural que un cop resolt no es veurà: començar la casa per la teulada té a vegades aquestes coses. Darrere d’aquesta fase n’han de venir algunes més: aprofitar les dependències que havien estat de la Cúria per a fer un nou bloc de serveis i accessos, crear un espai per a actes, ampliar l’espai expositiu, facilitar uns dipòsits adequats. No estic segur que en la definició de les fases futures hi hagi el finançament garantit, però seria del tot imprescindible que ara que s’han començat a remoure les aigües aquest moviment no pari i arribi la definició d’un nou Museu d’Art en el gran Palau Episcopal d’acord amb la grandesa de mires d’aquells que des de diferents institucions van definir ja fa cinquanta anys un projecte compartit.