"All you need is love"

Aquesta setmana he vist Mi amiga Eva. Dona de 50 anys, treballadora, mare de dos adolescents, un marit correctíssim, bon pare i amb qui fa pinya a l’hora de, per exemple, comprar la catifa del menjador. Aparentment, tot perfecte, però l’Eva no està enamorada i descobreix que vol tornar a sentir aquell frenesí. Vol tornar a gaudir del que se sent quan t’enamores. I, sobre aquesta temàtica, passen volant 100 minuts de film.

La mateixa setmana que veig la pel·lícula dirigida per Cesc Gay i interpretada per Nora Navas, llegeixo un reportatge a La Vanguardia titulat Menos amor y más sexo: así han cambiado las letras de la música pop. Les periodistes Laura Aragó i Begoña M. Goitia signen un reportatge que analitza la llista Billboard durant sis dècades. Si les melodies són un exemple de la nostra societat i dels nostres interessos, el resum és que l’amor romàntic recula, que les cançons amb reivindicació social també passen a millor vida i que les lletres que normalitzen el sexe, les drogues, la ràbia i la ira van a l’alça. En resum: Elvis Presley lloava l’amor estable i per a tota la vida amb el seu Can’t help falling in love with you als seixanta i avui Rosalía i Bad Bunny celebren l’amor fou d’una única trobada amb La noche de anoche.

La mateixa setmana que veig la pel·lícula i llegeixo el reportatge, se celebra Sant Valentí. L’univers intenta dir-me alguna cosa descaradament. L’escolto.

L’amor romàntic està de capa caiguda al meu cercle proper. Ningú no destaca per estar enamorat fins al moll de l’os i acabo d’assabentar-me que el meu referent masculí i pare cúmul del romanticisme al més pur estil Jane Austen ha deixat la seva dona estupenda per una noia que acaba de sortir de la universitat. Malgrat això, continuo creient que estar enamorada és un dels estats pels quals val la pena viure, sempre que no pateixis per algun dels mil motius associats. És a dir, gairebé un impossible. Grataré a la memòria per seleccionar alguns comportaments que em resulten embadalidors.

Que t’escriguin una carta, una nota, una dedicatòria o un missatge. Amb paper i bolígraf. És de l’any de la picor, però que algú comparteixi un desig o despulli una mica la seva ànima davant teu i que ho faci de puny i lletra, encén l’espurna.

Riure. El sentit de l’humor és sexi. Enganxa.

Escoltar. Si l’altra persona i el que explica interessen de debò, alguna cosa seriosa es cou. Si, mentre ens parlen, tenim el cap pensant que demà ens hem de llevar d’hora, que hem de demanar hora a l’esteticista o només tenim ulls per fixar-nos en els pèls que surten del nas de la nostra cita, millor deixar-ho córrer.

La valentia de dir, de fer o de sincerar-se. Els covards no enamoren.

Una bona primera vegada. En tots els sentits imaginables.

Torno a Bad Bunny per compartir que m’he enamorat d’ell i que he passat d’odiar el reggaeton a plantejar-me apuntar-me a classes per ballar-lo amb dignitat. M’he enamorat de la seva manera de reivindicar la seva identitat i essència i de fer-ho amb convenciment, diversió i vitalitat. «L’únic més poderós que l’odi és l’amor», diu el meu heroi. Doncs això.