Felipe González pren la paraula

Els resultats d’Aragó estaven més que cantats per les enquestes que varen precedir a la jornada electoral. Res de nou: el PP va guanyar els comicis alhora que perdia dos escons; el PSOE va quedar segon, perdent set escons; Vox en va guanyar set; Chunta Aragonesista se situà en el quart lloc doblant els escons, de tres a sis; Aragón Existe va fer el mateix i es va quedar en dos escons; i IU-Movimiento Sumar es quedà on ja estava, en un escó. A partir d’aquí totes les anàlisis posteriors dels partits han estat ben fetes... segons el color polític de la samarreta de qui les fa. Tots contens, tots enganyats; sense cap autocrítica. Vaja, com sempre, i així des de l’any 1977, quan les eleccions generals que van desembocar en un parlament -l’espanyol- de caràcter constitutiu. Si de cas algú ha estat crític de si mateix, haurà estat a porta tancada prenent-se un cafè o una til·la a casa seva, ves a saber!, perquè de cares enfora, ningú; absolutament ningú. Com dèiem a casa, tots han guanyat, o així ho semblava el passat diumenge.

Ignoro si Aragó és l’Ohio espanyol, com alguns diuen. L’estat nord-americà d’Ohio és el que ve marcant el resultat final de les eleccions presidencials: qui allà guanya, arriba a la Casa Blanca i ja es pot dir, per tant, que serà el president dels Estats Units de Nord-amèrica fins i tot abans d’acabar-se l’escrutini oficial de la totalitat dels estats que l’integren. Ohio, doncs, s’ha convertit en el gran termòmetre electoral dels Estats Units. No és l’estat més poblat ni el més mediàtic, però la seva combinació gairebé perfecta de zones rurals i urbanes, classe treballadora i industrial, votants conservadors i progressistes l’han convertit en un estat clau: qui guanya Ohio, guanya la presidència. El seu comportament electoral reflecteix amb força fidelitat el sentir mitjà del país, fins al punt que analistes i mitjans l’observen com el laboratori polític on s’anticipen tendències nacionals.

Aquesta curiosa realitat ha estat traspassada a Aragó pel que fa a Espanya. Ho ha fet possible una investigació portada a terme per politòlegs que integren el col·lectiu Piedras de Papel, responsables del blog polític de referència Espanya, publicada en format llibre fa deu anys per l’editorial El Hombre del Tres sota el títol Aragón es nuestro Ohio: así votan los españoles. Una recerca científica que qüestiona tòpics i examina realitats, explica els mecanismes del vot a l’Estat i desmunta mites acceptats durant dècades. La importància del programa electoral, la influència real dels mitjans, la distribució territorial de les majories o la «futbolització» de la vida pública són alguns dels temes que recull aquest assaig que ha donat validesa quasi absoluta al que dèiem abans: Aragó marca tendència en matèria electoral. S’haurà de comprovar de nou quan arribi la nit electoral que vingui a renovar les Corts Generals; en concret, el Congrés dels Diputats, que és on s’investeix (o no) president del Govern d’Espanya.

Què es pot dir mentrestant? Doncs per exemple això: què ha guanyat fins ara el PP avançant les eleccions autonòmiques a Extremadura i a Aragó? Doncs res: en les dues regions ha perdut bous i esquelles a favor de Vox, l’excusa que fou per camejar abans d’hora. Li queda la libació de la mel que li donarà vida a l’infern que li prepara en Santiago Abascal: la pèrdua d’escons i de suport electoral del PSOE; la prova de nou de que Pedro Sánchez està esgotat i que quan aquest es vegi abocat a avançar les generals serà el moment d’agafar finalment (i de debò) les maletes per asseure’s al palau de La Moncloa al cap de dos mesos i escaig. Qui? Ho veurem; ara per ara Vox és el vampir del PP.

També es pot dir que el resultat d’Aragó i concretament del PSOE a Aragó ha estat l’enrampada que ha fet sortir Felipe González de la seva casa madrilenya en un dia fred de carall. Ho va fer, dimarts passat, per oferir algunes perles a tots aquells que el van voler escoltar, entre les quals les dues següents: «Auguro que de les pròximes eleccions generals en sortirà una dreta escombradorament majoritària» i «si el candidat del PSOE és Pedro Sánchez, jo votaré en blanc». Demolidor. Els que acompanyen al suposat mort, en Sánchez, han sortit en tromba contra en González. Pregunto: no és cert que la pèrdua dels set escons d’Aragó pel part del PSOE es deuen en bona part al vot en blanc o simplement al no anar al col·legi electoral que vol fer l’antic president del Govern d’Espanya? Un servidor creu que sí. Aleshores el problema que tenen els socialistes és de lideratge i González té raó: no agrada als seus habituals que s’envolti de comunistes, bolivarians, independentistes, nacionalistes, regionalistes i ex-ETA. Però, com governar sense ells? Aquesta és la qüestió que, mutatis mutandis, és la mateixa que té el PP respecte de Vox.