Nens enredats: tota ajuda és poca

Pensava que el més difícil que he fet a la meva vida és deixar de fumar (acupuntura, pegats i xiclets de nicotina, llibres d’autoajuda, gimnàs, dieta, meditació). Els meus fills no s’ho creuen quan els dic que, als casaments de la meva infància, els nuvis portaven paquets de cigarrets estampats amb els noms dels contraents a la taula dels nens. Ens els donaven a les postres i nosaltres ens fumàvem un piti entre rialles i tossides al ball. «Però els vostres pares us deixaven?», pregunten escandalitzats. Ells eren fumadors, ens deixaven l’encenedor. Encara que sembli increïble, a Espanya la prohibició de vendre tabac als menors data només del 1982. Es va establir el límit als 16 anys, i després, el 2010, es va pujar als 18. Tres quarts del mateix va passar amb l’alcohol, la venda del qual a criatures de menys de 16 es va vetar el 1990, per elevar-se als 18 un lustre després. Avui dia ningú no discuteix aquestes restriccions, ni els fumadors, ni els qui freqüenten els bars demanarien al Govern que es permeti a la població infantil comprar tabac o vodka lliurement, confiant en el seu bon criteri. Educa’ls bé i beuran només aigua. Vigila’ls com cal i no aconseguiran una cigarreta d’estranquis. Així que sí, molt agraïda a Pedro Sánchez pel seu projecte de prohibir l’accés a les xarxes socials als menors de 16 (tant de bo fos fins als 18). Tota ajuda és poca.

Més difícil que deixar de fumar ha estat per a mi desenganxar-me de les xarxes socials lladres de temps. Són addictives i dolentes per al cap. No ho dic jo, sinó un exèrcit de científics, metges i experts de tota mena, que fa temps que demostren la seva influència perniciosa sobre la salut mental dels adolescents, sobretot de les noies. Hi ha autors que pronostiquen que s’acabarà prohibint directament donar un telèfon amb internet als menors, tal com es va obligar per llei a col·locar sistemes de retenció especials per a ells als cotxes, amb un descens aclaparador de les morts infantils en accidents. És una qüestió de temps i de civilització. Els nostres pares desconeixien l’abast del dany a la salut que produïa el tabac; nosaltres encara no ens hem adonat del perjudici que causa als nens l’exposició permanent als missatges tòxics que circulen per internet. I, si ho intuïm, estem completament sols davant del perill. Ni les autoritats educatives ni les sanitàries han fet fins ara esforços reals per acompanyar les famílies que es resisteixen a donar el mòbil als seus fills, facin primària o secundària.

Per descomptat, han de ser les tecnològiques que s’omplen les butxaques comerciant amb les dades i l’atenció dels nens les que han de buscar les fórmules per mantenir-los allunyats de continguts que ni entenen ni poden gestionar, sota amenaça de multes. Segur que gent tan llesta com per a crear eines que envien missatges subliminars continus de contingut sexual, comercial o polític als joves usuaris troba la manera de crear barreres infranquejables als seus serveis. Sigui quin sigui l’abast de la mesura anunciada pel Govern, és un primer pas i no hi ha cap altre camí bo que el ja transitat per Austràlia o França en el mateix sentit. Només cal veure la reacció mafiosa contra Pedro Sánchez davant la minva del seu negoci dels milionaris tecnoligarques que llancen la xarxa i atrapen els nostres peixets.