Sí, això és el canvi climàtic

Si repassem la llista d’esdeveniments meteorològics catastròfics més recents, la llista és llarga: una intensa sequera que va posar el país a prop de les restriccions d’aigua de boca, les inundacions de València, incendis mai vistos per aquí i difícils d’apagar, arribada continuada de borrasques amb nom que han descarregat quantitats ingents d’aigua sobretot a Andalusia, estius amb onades de calor persistents i fortes, aqüífers càrstics saturats que rebenten per on poden, rius que surten de mare, ventades molt intenses que obliguen a tancar escoles i centres de salut, temporals marins que deixen moltes platges sense sorra i amenacen el Delta de l’Ebre, etc.,

Cap d’aquests fenòmens és nou, però sorprèn la freqüència amb la qual es produeixen i la intensitat que demostren. I això a casa nostra; si busquem exemples d’altres punts de la Terra, la situació és semblant. El resultat són pèrdues econòmiques importants i sovint vides humanes, que és el pitjor.

Cal ser molt dogmàtic per no reconèixer que estem davant demostracions evidents d’una alteració del clima, que els científics fa anys que avisen. Un canvi que és molt més ràpid que d’altres dels que tenim evidències (com les glaciacions) i que és provocat per la humanitat, degut a l’ús massiu de combustible fòssil que havia segrestat quantitats ingents de carboni sota la terra i que de sobte és alliberat a l’atmosfera en forma de CO2. Aquest gas, juntament amb altres, són d’efecte hivernacle (GEH) i fan que la Terra s’escalfi. Un mar més calent i una atmosfera més calenta acumulen molta energia, que es descarrega en forma de vent o pluges.

El canvi climàtic és un veritable problema i només són possibles dos posicionaments: o evitar-ho o adaptar-nos. Evitar o, com a mínim, moderar el canvi climàtic passa necessàriament per reduir l’emissió de gasos d’efecte hivernacle, amb una transició social ferma dels combustibles fòssils als renovables.

Però anem malament. Segons dades de l’Oficina Catalana del Canvi Climàtic, enguany estem en unes emissions brutes molt semblants a les de l’any 1990. Els objectius que ens hem imposat són que les emissions totals de GEH a Catalunya s’hauran de reduir un 51% el 2030 en comparació amb les de 2005, cosa que equival aproximadament a una disminució del 29% respecte als nivells d’emissió de 1990. Ras i curt: en quatre anys haurem de fer el que no hem aconseguit en 30. A més, és un problema global i no n’hi ha prou que fem el que calgui si els grans estats emissors no canvien el seu comportament. Sort que l’esperança és el darrer que es perd.

Tampoc el desplegament de les renovables va per bon camí: no només estem lluny d’assolir el percentatge de generació previst per a l’horitzó de 2030, sinó que es fa de manera titubejant i sense el diàleg imprescindible amb el territori. S’elaboren plans i propostes de dalt a baix, que invoquen suposades solidaritats territorials i sobiranies energètiques, però que creen rebuig i alenteixen qualsevol implantació. I sobretot demostren una manca de model audaç que aprofiti les possibilitats de descentralització de la producció en lloc de repetir els errors del passat amb les energies fòssils.

Tampoc disposem d’una xarxa que admeti tot el potencial de producció del que ja tenim instal·lat, però volem continuar produint més. La catàstrofe de la gran apagada de l’abril de l’any passat, encara sense explicació, ha incrementat la prudència i ha fonamentat l’estabilitat amb els cicles combinats. Si afegim el desconcert per les postures negacionistes dels trumpisme i aliats, hem de reconèixer que el balanç és més aviat preocupant.

Per tant, si no som capaços d’aturar el canvi climàtic, no queda altre camí que adaptar-nos, potser als pitjors escenaris i sempre és més car curar que prevenir. Per exemple, caldrà enretirar-nos en molts punts de la nostra costa o bé assumir la necessitat de refer una vegada i una altra les platges, però també infraestructures que hem implantat arran de mar (línies de ferrocarril, passeigs marítims, etc.). Tot l’urbanisme situat en zones inundables caldrà modificar-lo a canvi de no perdre-ho tot cada cop que els rius, amb la seva memòria històrica, reclamin el seu espai. Faran falta també moltes obres hidràuliques, desenvolupades en condicions de sostenibilitat, perquè la catàstrofe de València no es torni a repetir. I finalment la nostra mobilitat i forma de vida s’haurà d’adaptar a condicions meteorològiques extremes, com ja ens ha passat els darrers dies.

El dilema és clar: o actuem ja de forma contundent reduint les emissions i desplegant amb seny la transició energètica, o el que hem viscut aquests mesos és només un tastet de què pot venir.

Soc conscient que sembla un article pessimista quan lamentablement només és realista. Ens enfrontem a un problema molt greu i em sembla que com a societat estem perdent el temps en altres batalles inútils.

I ara en Trump posa fi a les limitacions als gasos d’efecte hivernacle. Però això ho deixem per al pròxim article.

Subscriu-te per seguir llegint