Rodalies

Les aventures ferroviàries extremes dels usuaris de Rodalies no han minvat pas gaire aquests últims mesos. Coincidint amb el terrible accident del tren d’alta velocitat i les pluges de la borrasca Harry, els trens de Rodalies també tingueren les seves vicissituds, lamentablement també hi hagué un mort.

L’evolució dels danys s’ha resolt amb la seqüela d’un cert caos en el servei, del que depenen molts treballadors tant de l’àrea de Barcelona com de les línies de Girona, Tarragona i Lleida.

Els problemes de la complexitat de les línies de Rodalies al voltant de Barcelona no deixen de ser importants també pels ciutadans de l’entorn gironí, que també ha sofert el col·lapse del servei aquests dies.

Però les Rodalies, siguin d’on siguin les línies de servei, sempre han estat carregades de problemes, potser no tan aguts com els d’ara.

Descartant els robatoris de coure i la incidència en el servei d’aquests fets, les queixes més comunes són les connectades amb la falta de puntualitat, que sembla una característica endèmica del funcionament dels trens del país.

No sé què sol passar en el Transsiberià, però la meva experiència al Japó, les vegades que he emprat el tren, sempre ha estat associada a excel·lents servei i puntualitat, per posar un exemple. Per altres països d’Europa, amoïnar-se per la puntualitat i altres assumptes, no m’ha semblat mai el problema principal del funcionament ferroviari.

Fa uns dies que els meus coneguts dretans fan circular un vídeo per explicar les meravelles del Shinkansen, l’AVE dels nipons des de fa seixanta anys. Suposo que fan circular aquesta informació gràfica per comparar el tren ràpid del país del sol ixent, fent ús de molt mala fe, amb el propi del nostre país i el recent luctuós accident.

Els trens del país català però, a més de necessitar vigilància en algunes línies, es veuen des de sempre com un servei que no va a l’hora del que està escrit en els llistats electrònics i els panells d’avisos. També se sol dir que els usuaris mai reben gaire informació in situ. En cas de rebre-la, les veus metàl·liques dels altaveus de les estacions sonen incomprensibles, com si fossin emeses per assabentar uns viatgers extraterrestres, trameses però per mitjà d’amplificadors defectuosos, instal·lats amb uns elements de saldo, fabricats després de la Segona Guerra Mundial.

És clar que la tendència psicològica dels usuaris sembla sempre fer recordar els aspectes desagradables dels serveis. Els efectes normals i agradables que hom espera i succeeixen, s’obliden, mentre que els aspectes desfavorables solen acumular-se a la memòria de les coses que passen a les estacions de tren. Sobretot si et fan arribar tard a la feina d’anada i a casa de tornada, o necessites viatjar i no hi ha trens a cap hora convenient. En tot cas, els usuaris de Rodalies solen tenir la memòria saturada, des de temps immemorials, de fets desagradables sovintejats.

No tan sols els usuaris de Rodalies en tenen per explicar munts de fets poc festius. En els serveis que sembla que haurien d’excel·lir en el funcionament dels AVE, sovint els viatgers es troben ara amb el mateix panorama insalubre de sempre. El mateix escenari que hom descobria quan en el «Sevillano» o en el «Shanghai-Express» hi havia necessitat d’anar al bany. Un espectacle digne d’inserir-se en un flaix propagandístic dins d’allò de «Spain is different» o la conseqüència de la conspiració judeo-maçònica. Però això sona a minúcia quan es presenten problemes de veritat com els d’aquests dies.

Semblava que la fórmula del traspàs de Rodalies, que cal recordar que començà pels voltants de 2010, vindria a ser el començament d’una solució pels desplaçaments ferroviaris a Catalunya. Que totes les inconveniències del servei de la companyia ancestral es resoldrien, una vegada la Generalitat se’n fes càrrec de l’assumpte. Però la pràctica, sobretot d’aquests últims dies, sembla indicar que res ha canviat.

Una explicació, potser massa senzilla, pot trobar-se en la fórmula per la qual, en aquests últims temps, la Generalitat s’ha fet càrrec de quasi la meitat d’una nova companyia que, una part empra l’estructura ferroviària d’abans pel que fa a l’organització, mentre l’altra meitat s’encarrega de tota la resta: infraestructures, trens... Per dir-ho amb paraules modernes i un xic simplistes: la Generalitat és qui s’encarrega del software i l’Estat, amb Renfe i Adif, del hardware.

No és necessita pas ser un geni tipus einsteinià per adonar-se que aquest arranjament, deixa intactes els mals d’antany. Doncs els calerons per mantenir, renovar i arranjar les infraestructures continuen a les mans dels que tants i tants d’anys els han administrat tan malament com han sabut. Aparentment, sense preocupar-se gairebé més del necessari del mal estat general d’estacions, trens i vies.

Com a conseqüència, el govern català dona la cara, sense poder administrar del tot la renovació veritable de Rodalies. La jugada és mestra: l’Estat ha permès al Govern l’honor d’estar a primera línia de foc, sense gaire o cap munició pel combat però.

De manera que si sorgeixen problemes siguin les autoritats catalanes les que rebin els cops, però tot continua quedant-se a les mans, força ineficients val la pena repetir-ho, de l’estructura de sempre, que roman entre bambolines. Mentrestant se’n van «de rositas», que diuen ells. O enreden la troca amb qualsevol distracció sense cap fonament per fer invisibles les qüestions veritables.

Subscriu-te per seguir llegint