En Rufián ha d’anar a cal sastre

No hi ha res pitjor que un grassonet embotit a dins del vestit, perquè ningú se l’escolta, ocupats com estem tots a allunyar-nos-en prou perquè, quan la tela rebenti, no ens tregui un ull. Si en Rufián pretén llaurar-se un futur en la política, hauria de començar a cal sastre, i no intentant crear un consorci d’esquerres que ningú vol, entre altres coses perquè a Espanya no hi ha partits d’esquerres. Un bon sastre no aconseguiria que el missatge de Gabriel Rufián sonés creïble ni honest, els miracles no es fan entre teixits i agulles de cosir, però si més no deixaria d’assemblar-se al tall rodó que preparava la meva àvia en dates assenyalades, amb la carn amenaçant de trencar el cordill que la constrenyia. Després sí, ja sense la por que el vestit fes fallida per les costures, potser algun despistat atendria el que Rufián volgués comunicar-li.

També a Pérez Galdós li anava estret el vestit amb què es va presentar al congrés en ser elegit diputat. Julio Camba li va preguntar per què seguia les intervencions dempeus, i l’escriptor ficat a polític va respondre que tenia por que, si s’asseia, esclatés el vestit. En canvi, en Rufián és capaç d’asseure’s a l’escó sense quedar seminú tot i la pressió a la qual sotmet els pantalons, de fet, va prometre anar-se’n al cap de 18 mesos i ja hi porta deu anys, la qual cosa demostra que la resistència del teixit espanyol ha millorat en l’últim segle gairebé tant com ha empitjorat la qualitat dels nostres representants polítics, vagi una cosa per l’altra.

El problema de dur un vestit escanyat no és d’imatge, o no només, el principal problema és que resta agilitat, i si alguna cosa caracteritza en Rufián és l’agilitat. Qui va empènyer a tots al procés i, després del fracàs, mentre els seus companyons entraven a la presó o fugien cames ajudeu-me, es va deslliurar de tota responsabilitat i es va instal·lar a Madrid, és un funambulista que no pot anar encotillat per la vida. Un paio que abans-d’ahir era un xarnego malvivint a Catalunya, ahir es va convertir en líder independentista, avui es proposa com la gran esperança blanca de l’esquerra espanyola i demà potser pretén liderar la dreta europea, precisa un vestuari que no l’oprimeixi, que li permeti canviar de rumb a cada moment segons les seves necessitats.

Subscriu-te per seguir llegint