El coipú feliç

Observo un coipú com neda per la superfície de les aigües de l’Onyar, ningú li ha ensenyat a nedar, ho fa amb la mateixa facilitat com l’aire entra i surt dels meus pulmons, apostaria que és feliç, ho és de l’única manera que es pot ser feliç, pura animalitat, pura inconsciència, ignora que a Girona no és benvingut, penja del seu coll una ordre de cerca i captura per invasor i exòtic, una consideració que ell no hi estaria d’acord, oriünd d’Amèrica del sud no arribà nedant a les nostres latituds, arribà engabiat, i segur que el coipú que observo és descendent d’avantpassats que fugiren d’alguna granja pelletera perquè abans d’immortalitzar-se en el coll d’una figura humana decidiren apostar per la llibertat empenyorant la seva vida, neda el coipú sense remordiments, sense culpa, sense el llast del passat i la incertesa del futur, neda per viure i perpetuar l’espècie, per aquestes raons me l’imagino feliç, i per les mateixes raons els humans només podem tastar la felicitat per breus moments, una situació que encara fa més desafortunada la nostra condició, com treure el caramel de la boca d’una criatura quan només l’ha acariciat amb la punta de la llengua.

Arthur Brooks és un senyor que s’ha fet ric gràcies a la gent que s’ha cansat de llevar-se de bon matí i que el mirall els escupi a la cara, de la gent enderiada per trobar uns objectius que donin sentit a les seves vides, un sentit que confien que sigui la clau de volta de la felicitat, i el senyor Brooks, expert en felicitat, els proporciona una brúixola per orientar-se en un món on és fàcil perdre’s, una brúixola que no sembla que acabi de trobar el nord, si funcionés correctament Brooks no hauria escrit 12 llibres calcats l’un de l’altre, i com que té 61 anys disposa de marge per escriure’n 12 més per als seus àvids lectors i de passada augmentar el seu patrimoni.

No m’estranyaria que alguns llibres de l’eminència del sentit de la vida els haguessin llegit els integrants de la flotilla de Gaza, que han dit, eureka!, el nostre objectiu!, donem un sentit a les nostres vides!, i motivats pels agraïments de la població de Gaza per l’ajuda rebuda, mal que fos virtual, i per l’escalf rebut per una esquerra sempre en lluita contra l’opressió i l’imperialisme, estarien organitzant una flotilla per anar a portar la salvació a Cuba i denunciar el bloqueig que Trump sotmet l’illa, i segur que els cubans que la majoria es troben en una situació d’una mà endavant i l’altra enrere, i que els que necessiten urgentment és petroli, medicines i guanyar-se la vida, quan escoltin per la boca de la Colau o de la Thunberg, benaventurats els cubans fidels a la revolució comunista de Castro perquè seu serà el regne de Déu a la terra, se’ls ompliran els ulls de llàgrimes. Ben diferent és el cas d’en Mateo, un nen de 9 anys que ha mort de càncer, segons llegeixo a La Vanguardia, després d’empitjorar de forma irreversible és desig dels pares que en Mateo no torni a perdre un any de la seva infància a l’hospital, que amb l’ajuda de les cures pal·liatives domiciliàries podrà morir al costat d’ells i dels seus germans, i gràcies a la morfina, en els seus darrers dies pot anar a la muntanya i jugar a tenis amb el seu pare, i abans de morir diu que a pesar del càncer ha estat feliç, i m’ho crec, em crec que en Mateo descobrí el que Arthur Brooks no explica en els seus llibres, que per estar en pau amb la vida, el que anomenem felicitat, encara que sigui per breus instants, no cal buscar un sentit a la vida, ni marcar-se objectius, a vegades només cal veure com neda un coipú, que per cert, li desitjo tota la sort del món, crec que li farà falta.

Subscriu-te per seguir llegint