Joan Herrera, un respecte!

No sé si gaire gent es recorda d’en Joan Herrera. Just fa una dècada que va deixar el seu escó com a diputat del Parlament de Catalunya per un partit que avui ha desaparegut (Iniciativa per Catalunya Verds, ICV, hereu del PSUC) i que ell mateix, com a coordinador nacional, va facilitar generosament que es dissolgués en una altra formació: els Comuns.

Per què vull parlar de Joan Herrera avui, si ja fa temps que ha deixat les seves responsabilitats com a representant polític? La raó és, bàsicament, una, i de molta actualitat. Resulta que des de l’any 2004, des que va iniciar la seva activitat com a diputat del Congrés a Madrid fins al 2015, quan va deixar de ser membre del Parlament de Catalunya, va ser l’única persona que va denunciar amb vehemència l’abandonament de la xarxa ferroviària catalana. Ja l’any 2004, des de la tribuna del Congrés dels Diputats, retreia l’obsessió de l’Estat per invertir en la xarxa radial de l’AVE i menysprear la resta de la xarxa ferroviària de l’Estat i, en particular, la infraestructura de Rodalies de la regió metropolitana de Barcelona. La resposta que rebia dels ministres de torn del govern de Rodríguez Zapatero era de menyspreu i, amb to burleta, fins i tot a ministra Magdalena Álvarez li va recriminar que allò que reclamava una i altra vegada era un «sonsonete monocorde».

Ell, però, no va deixar mai de defensar la causa d’un transport públic digne. És més, quan la majoria de la classe política es barallava per quina era la pàtria més valuosa i qui tenia la bandera (senyera o estelada) més gran, en Joan Herrera continuava dient que —més enllà de les batalles identitàries— calia invertir en els serveis públics i en les infraestructures del país. Herrera deia que era clau invertir en la salut, en l’educació i en tot allò que els ciutadans necessiten per poder dur a terme una vida digna. Deia que no podíem donar per descomptat tot allò que s’havia construït des de l’inici de la democràcia i que els drets conquerits són fruit de lluites que, si no s’hi està amatent, es poden perdre. I, per cert, un dret que quasi ningú de la classe política d’aleshores va atendre va ser el de la mobilitat i, arran d’això, avui estem com estem: amb un col·lapse sistèmic del transport ferroviari.

Malgrat tot, això que passa avui no és cap sorpresa. Joan Herrera ja advertia l’any 2008 que era absurd que el 97% de la despesa ferroviària a Catalunya es destinés a l’AVE i només el 3% a la resta de la xarxa. En aquells moments, l’AVE tenia 4 milions d’usuaris l’any, mentre que Rodalies en tenia 200 milions, però la proporció de la inversió era la inversa. El fet és que no només no li va fer cas ningú, sinó que, des dels mitjans de comunicació més vistos (i escoltats), l’únic que es deia (de la seva persona) i se li retreia era que no tenia una posició clara i ferma sobre el procés. És més, al nostrat programa de Polònia se’l representava com si fos un personatge naïf, desconnectat d’allò que realment era important i amb una bicicleta a la mà —com si fos un lliri. Avui Polònia ens increpa pel que passa a Rodalies, tot parodiant la pel·lícula de Sirat amb un vídeo que titula Tirat. Realment, els de Polònia sempre han tingut enginy per ridiculitzar la vida política catalana i espanyola, però més d’una vegada han preferit connectar amb els vents que bufen en cada moment (és a dir, amb la seva audiència) que no pas tenir esperit crític.

Un esperit crític que va mostrar amb pedagogia i insistència en Joan Herrera ja fa anys, però que va tenir poca acollida entre els governants, els grups d’interès i els mitjans. Avui, que sembla que tot s’enfonsa (infraestructures, serveis i certeses), no puc estar-me de mostrar-li respecte.

Subscriu-te per seguir llegint