Quines són les nostres opcions?

El 1978, el dissident txec Václav Havel va escriure un assaig titulat El poder dels impotents. Havel va anomenar això «viure dins d’una mentida». El poder del sistema no prové de la seva veritat, sinó de la voluntat de tothom d’actuar com si fos veritat. I la seva fragilitat prové de la mateixa font: quan fins i tot una persona deixa d’actuar, quan la il·lusió comença a esquerdar-se. És hora que els països occidentals deixin de viure dins la mentida, abandonin la prepotència amb el sud global. Durant dècades, molts d’aquests països s’han aprofitat sota el que anomenàvem l’ordre internacional basat en normes.

Sabíem que la història de l’ordre internacional basat en normes era parcialment falsa. Que els més forts s’eximeixen quan els convingui. Que les normes comercials s’aplicaven de manera asimètrica. I que el dret internacional s’aplicava amb un rigor variable segons la identitat de l’acusat o de la víctima.

Aquesta ficció va ser útil, sobretot per a l’hegemonia americana, però de retruc ens va proporcionar béns públics: rutes marítimes obertes, un sistema financer estable, seguretat col·lectiva i suport a marcs per resoldre disputes. És cert, també amb geometria variable, més per a uns que per als altres.

Vam evitar en gran mesura denunciar les bretxes entre la retòrica i la realitat. Aquest pacte ja no funciona. Més recentment, la potència més gran de totes les potències va començar a utilitzar els aranzels com a palanca; la infraestructura financera, com a coacció; i les cadenes de subministrament, com a vulnerabilitats que cal explotar. No es pot «viure dins la mentida» del benefici mutu a través de la integració quan la integració esdevé la font de la subordinació. Les institucions multilaterals en què confiaven les potències mitjanes (l’OMC, l’ONU, la COP, l’arquitectura de la resolució col·lectiva de problemes) s’han vist molt disminuïdes.

Si els Estats Units abandonen fins i tot la pretensió de normes i valors per a la persecució sense obstacles del seu poder i interessos, els seus aliats, si no volen continuar sent súbdits, s’han de diversificar per protegir-se contra la incertesa. Europa occidental, la UE, s’ha de desfer de tutelatges transatlàntics, deixar de fer les guerres que no són les seves, i ser un agent actiu de la pau a Europa, de l’Atlàntic als Urals.

Amb les actuals elits europees, majoritàriament educades i entrenades per servir als EUA, no serà possible. Amb les actuals burocràcies i amb la forma autoritària de governança de la Comissió Europea, tampoc. Un Parlament Europeu que legisla sovint contra els seus ciutadans imposant normes ineficaces, no ens representa. Cal reprendre el procés constituent europeu, donar la veu a la gent i crear una presidència europea per sufragi universal. Sense més democràcia no hi ha solució.

Subscriu-te per seguir llegint