El preu del silenci

El Ple del Parlament de Catalunya ha celebrat un monogràfic sobre l’ascensor social. És en aquest marc que pren sentit la reflexió sobre el civisme: no com un debat moral accessori, sinó com un element estructural que va ser clau en la construcció del model de benestar social a Catalunya. Els pares creadors d’aquest model entenien que el progrés col·lectiu no depenia només de polítiques públiques, sinó també d’una cultura cívica socialitzada, posada i practicada en comú, capaç de sostenir la cohesió, la confiança i la corresponsabilitat.

Diverses societats occidentals comencen avui a pagar un preu alt per haver normalitzat petites formes d’incivisme quotidià. No es tracta de grans delictes ni de situacions excepcionals, sinó de gestos menors, reiterats i tolerats, que, silenciats i acumulats, acaben redefinint què és acceptable i què no. Quan el respecte deixa de ser una pràctica col·lectiva defensada, no només es deteriora la convivència, sinó que es trenca un pacte social invisible però essencial.

A Catalunya, aquesta consciència va tenir una traducció institucional clara. Ja l’any 1982 es va crear la Subdirecció General d’Acció Cívica, adscrita al Departament de Presidència, i el 1988, amb el Decret 230/1988, es va constituir la Direcció General d’Acció Cívica dins del Departament de Benestar Social. No era un detall menor: el civisme era entès com una política pública estratègica, íntimament vinculada a la igualtat d’oportunitats i a la fortalesa de l’ascensor social.

El civisme no és ornamental ni abstracte. És una pràctica viva que només es manté si es defensa. I aquí el silenci juga un paper clau. Quan davant d’un comportament incívic no es diu res, no només es tolera l’acció, sinó que es legitima. Aquesta dinàmica erosiona la competència social –la capacitat de conviure sense vigilància constant– i afebleix els vincles i la confiança col·lectiva.

En aquest context, el debat deixa de ser moral per esdevenir estructural. Una societat que normalitza l’incivisme veu com es degrada també l’ascensor social, el mèrit i la cohesió. Defensar el civisme és defensar el model de país. I només es recupera quan deixem de pagar el preu del silenci i assumim, amb serenor i fermesa, la responsabilitat col·lectiva de sostenir-lo.

Subscriu-te per seguir llegint