Xavi Valls contra la seva empresa

Per motius íntims, fruit ben bé de la casualitat, i que a més a més si els expliqués ningú no se’ls creuria, tinc una gran simpatia per Xavi Valls. És una simpatia antiga, és una simpatia estàtica, en el sentit que depèn només d’uns fets molt concrets, i és una simpatia que ve de fa vint anys o potser algun més, sense que pel camí hi hagi hagut una relació amb ell ni contacte de cap mena.

Però tot i aquesta alegria, tot i aquesta inclinació agradable cap a ell, no puc defensar-lo en els fets que últimament l’ocupen. Atacar la teva empresa en públic és un drama. Som empleats i no podem atacar els nostres empresaris siguin públics o privats, i si no estem d’acord amb les seves decisions, ens queda sempre l’honorable acte de marxar. Però és innoble quedar-se i incendiar la casa. Sense igualtat no pot haver-hi confiança i sense confiança no pot haver-hi una relació sana entre una empresa que a més a més és un mitjà de comunicació, i per a la qual un presentador de programa és un ambaixador, un càrrec de molta confiança de la casa.

Jo no veig la tele i no puc tenir cap opinió sobre cap dels dos programes en disputa: no tinc la menor idea de si són bons o dolents, o prescindibles; un d’ells, o tots dos. Però em sembla que aquest no és el tema del debat. Em sembla que el tema és si un treballador pot discutir en públic una decisió empresarial. Em sembla que el tema del debat és que un treballador es cregui més important que l’empresa. Em sembla que el tema del debat és si és sana, en determinades empreses, la sensació que el que fa la gent de la casa ha de tenir prioritat davant de la contractació externa.

A Catalunya hi ha moltes mancances i una de les més importants és la falta de respecte a la llei, a la jerarquia, i a qui paga. En la política, i també en la societat, hi ha hagut una manca de respecte tan exagerada a la norma, a la convivència i la democràcia, en nom de la independència de Catalunya i el nom de qualsevol altra història –perquè d’històries en aquest país n’hem tingut moltes els darrers anys, i per totes elles hem justificat obviar el més mínim respecte a l’altre– que fins i tot en un cas tan clar podem arribar a creure que el debat que aquesta disputa ens planteja és sobre la llibertat d’expressió o sobre si té raó Xavi Valls dient que el seu programa és millor o té més dret de ser-hi que el que TV3 ha encarregat al noi de la gorra.

Quina llibertat d’expressió? Quina llibertat d’expressió pot ser que un empleat es rigui públicament de la decisió que ha pres el director de la televisió on treballa? Això no és llibertat d’expressió. Això és deslleialtat professional, això és una falta gravíssima que no hauria de generar el menor dubte en un debat públic sòlid i estructurat. Però som un país d’una gran deixadesa intel·lectual. Som un país desfet per dins, descosit, que no sap distingir entre el caos i la llibertat.

Jo soc partidari que el director de TV3 faci completament net al departament d’informatius de la casa. Que acomiadi tots i cadascun dels treballadors i que després contracti periodistes que no estiguin podrits de propaganda i de ressentiment com els que actualment decideixen els continguts dels telenotícies i dels altres programes informatius de la televisió pública. Crec que és una vergonya el que cada dia TV3 explica de Catalunya i del món, una vergonya que ens envileix com a ciutadans i que té molt a veure amb la nostra decadència. Penso que els directius de la casa haurien d’estar disposats a acceptar tota classe de vagues i de talls en l’emissió a canvi de retornar la dignitat a una emissora pública tan important. Però el que no trobaria acceptable és que una periodista de la casa que pensi com jo, se salti de sobte un dia guió i en lloc de dir el seu text es posi a expressar una opinió semblant a la meva. No seria presentable que ho fes. No seria lleial i farien bé de recriminar-l’hi.

Ens agrada manar i no que ens manin. Ens agrada prendre decisions que siguin útils encara que siguin dràstiques; però per fer tot això hem de ser els amos, els propietaris, i mentre no ho siguem hem de creure. Mentre la casa no sigui nostra, hem de fer el que ens diuen i hem de fer-ho amb lleialtat i amb respecte. Si no ens hi veiem amb cor, podem marxar i buscar una altra casa, o fer-nos la nostra de bell nou, per viure segons el nostre criteri i les nostres normes. Qualsevol altra cosa és fer trampa. Qualsevol altra cosa és no entendre qui ets, i on ets, i a qui et deus. El recel permanent que tenen els empleats de TV3 a la contractació externa és, més que endogàmic, hemofílic; i l’enroscat sectarisme del departament d’informatius és propi d’una república soviètica. Si jo fos el director de la casa entraria amb tancs a les estructures més profundes i mentre ho faig em sentiria Ernest Hemingway el 1945, entrant a l’hotel Ritz de París amb els seus companys de batalló.

Però no soc director ni directiu de TV3. Soc columnista del Diari de Girona, i per tant escric els meus articles tan bé com puc, atent sempre a les indicacions del meu director i de la meva empresa; i ho faig amb dedicació, amb amor i amb orgull, i també amb obediència, i qualsevol pot preguntar-ho al meu director, i li dirà que és ben bé així.