Els meus polítics i altres animals

Fa uns dies es va celebrar a Girona una trobada de therians, així s’anomenen els humans que es perceben a si mateixos com a animals. Abans se’n deia guillats, el bo de l’anglès és que en aquesta llengua tot queda bonic i modern, d’una trista salsitxa de Frankfurt en diuen hot dog i et venen ganes de fotre-li queixalada. Volia apropar-me al lloc de la trobada, perquè a mi m’agraden molt els animals, els que més, les gambes -tampoc faig escarafalls de les escopinyes, les coses com siguin- i vaig pensar que si hi trobava mitja dotzena d’homes-gamba en tindria prou per al sopar, Déu n’hi do quin banquet, amb gambes de més de 50 quilos. No hauria ni de xuclar-los el cap per a quedar fart.

Al final no hi vaig poder anar, i encara sort perquè, segons la crònica de Diari de Girona sobre la jornada, m’hagués endut una desil·lusió. Es veu que els therians aquests no són mutants com l’Spiderman -de ben poc em serviria el bon jan d’en Peter Parker, jo no menjo aranyes, i no sé si existeix Shrimpman, Gambaman en cristià-, és a dir, no persegueixen cap transformació física, sinó que es comporten segons el seu «animal espiritual», que deu ser el seu destí diví. Si un pot sentir-se d’un gènere diferent del que li va tocar en néixer, res més lògic que poder sentir-se també d’una altra espècie animal. O tots moros, o tots cristians.

Aparentment, són persones com vostè i com jo, fins i tot pot ser que sigui un therian la nostra veïna del quart, el conductor de l’autobús o el director de l’oficina bancària. Alguns, imagino que els qui tenen un «animal espiritual» més tenaç, caminen a quatre grapes, la qual cosa ens pot donar una pista que estem davant un therian, tot i que també podria ser lumbàlgia, vagin a saber. En general, no obstant això, passen desapercebuts, tret que ens fixem molt atentament en el seu comportament: si en un acte social li presenten a vostè a una persona i, en lloc de donar-li la mà, s’ajup i comença a ensumar-li el cul, és molt probable que estigui davant un therian amb el gos com a animal espiritual. Sobretot, guardi vostè la compostura i permeti que el seu nou amic -aviat serà el seu millor amic- acabi el reconeixement anal, tant és el temps que hi dediqui. No se li ocorri cridar-li l’atenció, la gent que canvia de gènere o d’espècie animal és molt susceptible, a més a més, el més probable és que hi hagi una llei impulsada per Podem que els defensi de les persones intolerants. En tot cas, rebutgi educadament la invitació a sortir al carrer amb ell, els therians canins solen aprofitar els passejos per a anar de ventre i li correspondria a vostè, acompanyant, recollir la deposició.

Més d’incògnit, fa temps que els therians conviuen amb nosaltres sense que els percebem, com els marcians de La invasió dels lladres de cossos, en el seu cas actuant com l’animal espiritual que els ha tocat. Comportaments fins ara incomprensibles, es tornen lògics des d’aquest nou punt de vista. Avui sabem que el Vivales és un therian que té la gallina d’animal espiritual, d’aquí ve que fugís com un d’aquests ocells i que proclamés una republiqueta de vol gallinaci. Ara escataina des de Waterloo. Els seus seguidors eren -valgui el pretèrit perquè a penes n’hi queden- també therians, aquests amb ànima d’ovella, gent que segueix el líder ovinament, sense preguntar a on van ni per a què. Què dir de Gabriel Rufián, un therian camaleó que canvia de color -ara soc independentista, ara vull liderar una esquerra espanyola- segons canviï el color de l’entorn. O de Jordi Pujol, una tortuga de les Galápagos que enterrarà a tots els que la van conèixer. Com no vam deduir que si Aznar reia de tan inquietant manera era per ser un therian hiena, que Irene Montero xiscla de manera desagradable, no per culpa seva, sinó per ser un therian gavina, i que si Feijóo no entrelluca la política més enllà del seu nas és per ser un therian talp. O que Pedro Sánchez és un cucut, capaç d’enganyar tothom –no imitant el cant d’altres sinó canviant d’opinió- per a assolir els seus propòsits.

Subscriu-te per seguir llegint