La guerra de Mercedes

La recent polèmica entre Uclés i Pérez-Reverte demostra que, a Espanya, tan bon punt un es despista, reapareix la guerra civil en girar la cantonada. Si Crist és entre les cassoles, la guerra perviu a les ràdios, als llibres, als simposis i als mítings polítics. Diries que aquesta no va acabar mai, sinó que es perpetua per altres mitjans. És «aquell passat que no passa mai» al qual es refereix Paco Cerdà. Va començar sent una guerra entre germans i veïns i va acabar sent-ne una altra per la memòria dels avis, potser els éssers més estimats de la nostra civilització. La pregunta és si algun dia ens en cansarem. Fer la guerra a cop de polze és, òbviament, molt millor que fer-la en una trinxera a Belchite, cosa que garanteix una certa perpetuïtat d’aquestes noves dues Espanyes digitals. Hi ha tantes guerres civils com famílies hi ha a Espanya. El relat dels nostres avis n’és el paradigma de cadascuna. «La meva» guerra civil va ser la de la meva àvia Mercedes, que va morir amb 93 anys i que va ser la meva notària d’aquell episodi. Gairebé cada família espanyola la va patir d’un costat o de l’altre. El cas de la meva àvia, sense ser únic, va ser singular: la va patir pels dos. La seva història dona per a una pel·lícula.

Al cap de poques setmanes del 18 de juliol, a Madrid, on vivia amb la seva mare Úrsula, la seva germana Goya i el seu germà Alfredo, uns «milicians» –com deia ella– van venir a buscar-lo, per ser catòlic i col·laborador de Gil-Robles. Se’l van endur per fer-li el tristament famós «passeig». La meva àvia conservava com un tresor el rellotge del qual ell es va desprendre abans no se l’enduguessin. Alfredo li va donar i li va dir «torno d’aquí a una estona», tot i que sabia que no tornaria mai més. Després de l’afusellament, aquell 11 d’agost, la vida va continuar trista en aquell Madrid del «No pasarán». Va passar el pitjor dels bombardejos a la capital, corrent cap al refugi amb un matalàs a coll i una mare que havia sobreviscut el seu fill i que ja no trobava gaire sentit a viure. No va deixar de treballar. Era funcionària a l’«Aviació», com li agradava dir amb un lleu hiat a la segona «i», on, segons explicava quan li insisties perquè desbloquegés aquells records, noies afiliades als sindicats i a qui s’havia col·locat en aquell Ministeri la insultaven cada dia anomenant-la «la germana del facciós». Ella va negar el seu germà tres vegades, tres mil vegades, per instint de supervivència, per després plorar-lo en privat i demanar perdó a Déu per aquella infàmia. Era l’únic record que la commovia.

A «Aviació» va conèixer els asos del Plus Ultra i un tinent coronel d’Intendència, amb qui es casaria el 1938. Seguint el Govern, es van traslladar de Madrid a València i, més tard, a Barcelona, a mesura que la línia del front s’anava encongint. Caiguda Barcelona, van creuar la frontera a peu pel Pertús, en aquell èxode que va ser epopeia, i, un cop a l’altra banda, van patir els soldats senegalesos i el seu maltractament als camps del sud de França. Després d’un periple –que no he aconseguit reconstruir– entre Bourg-Madame i Sant Joan de Luz, van tornar a Espanya per Irun. Sabien que, com a oficial de l’Exèrcit republicà, el meu avi seria condemnat i aniria, si més no, a la presó, com així va ser. Fos pel que fos, van preferir jugar-se-la que exiliar-se. Potser perquè havia fet la guerra d’Àfrica, la condemna va ser més benèvola del que s’esperava, però això no li va estalviar un temps a la presó, un altre de treballs forçats, ni l’expulsió de l’Exèrcit. Això el va enfonsar en una depressió lenta que acabaria amb la seva vida anys després. La meva àvia sempre deia que «va morir de pena», que segurament és pitjor, per a un militar, que morir afusellat. Va ser vídua quaranta-cinc anys.

Malgrat tot, mai no la vaig sentir parlar malament ni dels «hunos» ni dels «hotros» dels quals parlava Unamuno, ni recordar la guerra amb heroicitat ni com el trauma que va ser. Era l’encarnació més propera de la famosa divisa d’Azaña: «Pau, pietat i perdó». Es referia a aquell temps infaust començant les frases amb «En guerra…», com si la barbàrie fos una fatalitat, un temporal que calia sobreviure, el revers d’aquells lluminosos anys vint en què ballava el charleston al Círculo de Bellas Artes.

A la postguerra va criar tres fills amb el seu magre salari de funcionària, dels quals dos van anar a la Universitat i van fer carrera, i dels quals tampoc no vaig sentir mai queixar-se de la vida d’estretors que els va tocar viure. Aquell esperit de superació, que no és ni de bon tros exclusiu de la meva família, i aquella generació tan oblidada de la postguerra, van forjar una Transició i un país que avui permet a la meva agitar frívolament el 36 des de les xarxes socials. De vegades penso que no som creditors de la pau que els nostres avis no van tenir, ni del benestar que els nostres pares ens han deixat.

Subscriu-te per seguir llegint