El nou hospital Trueta i la Girona del futur

Han passat coses sobre el nou hospital Trueta. I pel que estem vivint segurament en passaran moltes més. Esperem que no passi que el nou hospital quedi tant a l’aire que no acabi d’aterrar mai. I tornarem a sentir que hi ha gent que està posant pals a les rodes i que són ells els que fan que no tinguem hospital.

Diguem-ho clar: quan diguin això es referiran als veïns i veïnes de Santa Eugènia, Can Gibert del Pla i Sant Narcís. Per a ells seran els que han posat obstacles i més obstacles perquè el projecte dissenyat pels dos ajuntaments, el de Girona i el de Salt, no tiri endavant perquè els treu un tros de parc petit que es diu Jordi Vilamitjana, un parc que té vint-i-set mil metres quadrats i quatre-cents arbres de vint anys de vida, un parc que ja és un refugi climàtic quan venen les calors. Diran més coses, diran i diran sobre els veïns i veïnes moltes més coses.

El que no es dirà és el que s’està fent: s’ha creat un projecte que formalment exigeix reajustaments cada dia, passant olímpicament per sobre del que pensa la gent. Un projecte que es dibuixa sense demanar els informes preceptius –o si es demanaven no ho semblava– perquè molts estaven per sortir com hem vist, altres han aparegut posant en qüestió el propi projecte, com són els que ha emès el Ministeri de Transports sobre la viabilitat de l’entorn del campus de salut a Salt. El que no es dirà és que el projecte de l’hospital, en la part que correspon a Girona, es volia construir amb els cèntims que es treien de cruspir-se el parc Jordi Vilamitjana, després de saber que això és difícil de creure que no és especulació urbanística, o el de saber que una zona verda consolidada urbanísticament no és novament urbanitzable i menys edificable. I posats a dir, ens podem trobar amb notícies falses a les xarxes socials, i espero que no es diguin, que l’empresa finalista que va recórrer el concurs de fer el projecte estava relacionada amb els moviments veïnals, o que la manca de metges i infermeres prevista han ajudat a endarrerir el projecte des d’interessos de la gent de «el parc no es toca», perquè de grosses se n’han dit moltes com aquestes.

El que no es dirà és que en una zona inundable, com és el parc Jordi Vilamitjana, és complicat desenvolupar projectes urbanístics. Han de ser ben dissenyats i elaborats perquè l’aigua no faci mal. La llei ja ho té en compte i ho regula. Si hem vist el que pot fer una borrasca descarregant cent litres d’aigua en vint-i-quatre hores, què hagués passat si hagués fet la descàrrega en dues hores? Imaginem tota l’aigua que ha passat per Girona passant en dues hores. I és el que ha passat a València i pot passar veient les variacions del canvi climàtic que s’estan produint. Qui assumirà la responsabilitat del que es vol fer, quan passin aquestes catàstrofes de la natura? Les hauran d’assumir els ciutadans amb els seus impostos o haurem d’aixecar la veu per dir-ho i demanar que es facin les coses bé?

Nosaltres el que demanem és que es facin les coses bé i que es prioritzin nous objectius en consonància amb els nous temps i la natura és exigent a l’hora de desenvolupar projectes no concordants i no respectuosos amb ella. Nosaltres ho diem i ho repetirem tantes vegades com calgui: volem l’hospital i el volem ja, però no per sobre de qualsevol altra cosa; no per sobre de les lleis i de la qualitat de vida que tot ciutadà té dret a demanar. Volem un hospital d’avantguarda i el volem pensant que és una gran oportunitat per desenvolupar-lo dintre d’un entorn amable. Volem un hospital que estigui dissenyat pensant que la Girona del futur exigeix una bona entesa amb els pobles que l’envolten. Creiem que és l’hora de pensar que aquest futur ja ens demana la creació d’una àrea metropolitana en què es respecti la diversitat i l’autonomia de cada poble, i que es busqui una convivència menys encotillada.

Torno a repetir: es necessita obrir un debat tranquil però seriós sobre com volem la Girona del futur, i el nou hospital ja és el nostre futur immediat.

Subscriu-te per seguir llegint