Pujol i la història

El judici a la família Pujol per fi arriba a la fase final amb un retard considerable, i és un bon moment de fer balanç del llegat de Jordi Pujol. Serà, és clar, la meva opinió, la d’una persona d’esquerres que creu en el federalisme i que va viure de prop l’actuació de Pujol durant l’oposició al franquisme i els inicis de la transició.

La primera cosa que volia dir és que, a la transició, tots els dirigents (alcaldes, presidents de diputacions o de comunitats o líders espanyols) es van trobar en una situació contradictòria: per un costat, es van trobar unes institucions grises, sense plans de futur, i per l’altre es trobaren amb recursos i totes les possibilitats d’implementar uns plans de futur que foren acollits per una població cansada dels vells dirigents i dels cacics que les dirigien i esperançada per l’adveniment de la democràcia, com va passar en el cas de la Generalitat recent restablerta. Coneixen algun municipi que no fes un pas endavant en el seu desenvolupament? «No els coneixeria ni la mare que els va parir», es deia en pla de broma per parlar del canvi dels pobles i ciutats. S’havia passat d’unes ciutats grises, governades per les màfies locals que, en la majoria de casos, no havien afavorit avenços per a la majoria, a governs populars que miraven el futur i el millor per als ciutadans. I en el cas de la Generalitat retrobada el camp estava més obert i l’esperança era el factor dominant.

I en aquest punt volia citar en Francesc Trillas, que en una entrada del seu bloc deia: «En el seu nou llibre The Great Global Transformation, l’economista Branco Milanovic aborda, al final, el debat sobre si la història la defineixen les decisions de persones individuals o està determinada per processos de fons on els protagonistes són intercanviables» (en dona exemples històrics). I més endavant afegeix: «Això no treu que les persones individuals no tinguin responsabilitat moral per les seves decisions, ni que el curs de la història no depengui d’aspectes aleatoris, però no s’ha d’oblidar mai el pes de les forces tectòniques subjacents». És exactament el que pretenia dir: a la transició hi havia una esperança que la democràcia (i Europa) portaria a una vida millor, i tots els que la vam viure n’estàvem impregnats, i els líders no van ser més que els intèrprets d’aquesta onada. Dir, com ha dit Mas-Colell, que Pujol és un líder polític de l’altura de Prat de la Riba em sembla, simplement, un disbarat.

Vaig ser dels que no vaig veure clar el que es va acordar al Consell Nacional del PSC de negar-se a intentar un pacte amb la CDC de Pujol després de les primeres eleccions autonòmiques, i no negaré que continuo pensant que aquesta decisió va ser un error que hauria canviat moltes coses (per exemple, l’administració catalana o TV3 s’haurien fet amb consens). Però, més enllà d’aquesta qüestió, la discussió Pujol-Tarradellas sobre com enfocar el govern de Catalunya, col·laborant amb les altres autonomies i respectant Espanya (federalisme dels fets) o jugant a ser una cosa especial que pacta de forma bilateral dient que no interessa Espanya i que tots els partits espanyols són iguals per a Catalunya (com repeteix ara Míriam Nogueras, reflex «cutre» del pujolisme), ha marcat moltes coses i mai ho podré interpretar com a positiu per a Catalunya. La seva insistència que ell (el profeta Pujol) i sols ell representava Catalunya i sabia el que era bo per a Catalunya (cosa que continua repetint Junts) ha fet molt de mal tant a Catalunya com a la resta d’Espanya. Per exemple, la possibilitat que Illa o qualsevol líder català pugui ser cap del govern espanyol és gairebé incompatible amb la imatge d’una Catalunya insolidària que el pujolisme i Junts han estat enviant a la resta d’Espanya.

I si aquestes qüestions més de fons són discutibles, l’intent d’establir una nissaga Pujol a la Generalitat, amb el nomenament d’Oriol Pujol com a successor, i l’ombra de la corrupció, provada en el cas del finançament de CDC, i suposada tant en el cas Banca Catalana com en l’enriquiment de la família que es jutja aquests dies, fan molt difícil valorar positivament la seva acció de govern. Sempre recordaré la foto d’en Jordi Pujol saludant un dels caps més coneguts del narcotràfic mexicà, introduït per Jordi Pujol júnior, i ningú ha assumit de veritat el que va significar la declaració del president Pujol sobre el seu compte a Andorra. S’ha assumit des del punt de vista administratiu quan se li va treure el despatx i l’assignació econòmica, però no s’ha assumit la desqualificació del protagonista. Ara que estem en plena campanya de reivindicació de la seva figura, és el moment de fer balanç de veritat. Hem de reconèixer el seu protagonisme a la transició, però la seva tossuderia per ser l’únic representant de Catalunya i el seu rebuig a qualsevol consens sobre Catalunya, així com intentar establir una nissaga i els temes de corrupció (provada i suposada) que l’envolten, crec que donen la imatge real del personatge.

Subscriu-te per seguir llegint