Que Santa Baldana ens protegeixi

Una santa que converteix les pedres en baldanes –una mena de morcilla típica de les Terres de l’Ebre– s’ha convertit en el centre de la darrera polèmica absurda fabricada per Abogados Cristianos. La llegenda de Santa Baldana -així es diu la protagonista d’aquesta història- es remunta a una època de molta fam, quan el sol cremava els camps. La nostra santa va aparèixer-se aleshores, amb el seu seguici de música i dansa, i va convertir les pedres en baldanes (com a miracle, no està gens malament, encara que prefereixo el de convertir l’aigua en vi).

La llegenda de Santa Baldana és ben bonica, però en realitat es remunta al juny del 2024, quan es va celebrar el VII Foro de Cultura y Ruralidades a Tortosa. Va ser aquí quan va sortir al carrer el pas de la Baldana, molt semblant als que veiem per Setmana Santa: una estructura carregada per vuit portadors amb la imatge de la santa al damunt, vestida de negre i envoltada de centenars de botifarrots del mateix color. La performance de l’artista Josep Piñol, i comissariada pel col·lectiu Konvent, volia ser una intervenció simbòlica per reconfigurar l’imaginari religiós «des d’una sensibilitat rural i corporal».

La polèmica que va generar ja en aquell moment la singular processó va portar a Piñol a declarar que mai havia pretès burlar-se «de la simbologia religiosa que és la mateixa en la que he crescut». Tard. Abogados Cristianos ha portat als jutjats a l’artista i a diversos membres del col·lectiu Konvent, acusant-los d’un delicte d’escarni als sentiments religiosos.

No sé quin recorregut acabarà tenint aquesta denúncia ni si Santa Baldana protegirà als seus creadors –confio que sí: una santa que converteix les pedres en menjar ha de ser bona per nassos!–, però la notícia em genera molts dubtes. El primer, i més important: què vol dir exactament «escarni als sentiments religiosos»? L’escarni és una «burla cruel, humiliant i pública destinada a avergonyir o desprestigiar algú». Suposo que un exemple d’escarni portat a l’extrem podria ser el que va patir Jesús de Natzaret: el van fer passejant-se per la via Dolorosa carregat amb la creu i després l’hi van clavar davant dels ulls de tothom. Per si no n’hi hagués prou, el bromista de Ponç Pilat va fer que posessin al capdamunt de la creu el famós rètol de l’INRI (Jesús de Natzaret, rei dels jueus).

No sé a quin geni se li va ocórrer que aquesta imatge terrible d’un home torturat i assassinat seria la que ens representaria com a cristians, però aquí la tenim, dos mil anys després, a totes les esglésies. I a ningú se li ha acudit denunciar l’escarni públic i cruel al qual seguim sotmetent tant al pobre Jesús com a tots els sants martiritzats: santa Llúcia amb els ulls a la mà, sant Sebastià travessat per fletxes, santa Àgueda amb els pits en una safata (per posar només tres exemples). A mi se’m remouen les entranyes cada vegada que veig un d’aquests crists exangües: prefereixo mil vegades les majestats romàniques o una santa que porta rastelleres de botifarres i que va acompanyada de música i ball.

Subscriu-te per seguir llegint